Eclipsats

Fa un parell d’anys llargs, vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la Laura. «Que sàpigues que el 12 d’agost de 2026 vindré a casa teva a veure l’eclipsi. Faig la reserva amb molta antelació per ser la primera!», li vaig anunciar. Jo acabava de sentir parlar per primer cop de l’ocultació del sol que aquestes últimes setmanes ha portat de corcoll, fins a extrems ridículs, el país. Sense saber res d’astronomia ni de meteorologia, havia entès el més important de tot: a Tarragona seria un eclipsi total i, a Girona, seria parcial. I jo, posats a triar, volia veure un eclipsi total. Per això vaig anunciar a la Laura que aquell dia aniria a la seva ciutat, i que, si no li importava, em quedaria a dormir a casa seva.

Ella va riure: li va semblar bé la meva proposta. Vam fer broma dient que miraríem l’eclipsi bevent vi i que potser el veuríem doble. I aquí va quedar la cosa, fins a mitjans d’aquest any, que es va començar a parlar de l’eclipsi cada vegada més, i la Laura em va recordar que tenia el meu allotjament reservat a Tarragona, i em va preguntar si ja havia comprat el bitllet de tren per anar-hi: no, no ho havia fet, però ho vaig fer aquell mateix dia (i sort, perquè veient a posteriori com van anar les coses amb els trens regionals, estic segura que no hauria arribat).

A mida que s’anava acostant el 12 d’agost, veia com la bola de l’eclipsi anava creixent. No podies posar la ràdio ni mirar la tele sense que sortís algú parlant del «fenomen astronòmic del segle». Recomanacions sobre com i on veure’l, lliçons magistrals d’experts parlant de què veuríem i en què ens havíem de fixar, repeticions sobre quines ulleres calia fer servir (i no, ja ho sabem tots, no podíem fer servir ni ulleres de sol normals ni radiografies ni pantalles de soldador), més lliçons magistrals d’altres experts explicant per què l’eclipsi que es veuria a Girona i a Barcelona no tindria res a veure amb el que es veuria a Lleida i a Tarragona, prediccions meteorològiques sobre si hi hauria núvols o no en el moment clau, tot un president de la Generalitat fent una cosa tan esperpèntica com iniciar un compte enrere quan faltaven 24 hores per a l’eclipsi (de veritat, senyor Illa? De veritat calia? Com si l’eclipsi es produís per obra i gràcia del govern de Catalunya?). Tot plegat va generar, per una banda, una necessitat de no perdre’s l’eclipsi en desenes de milers de persones que no s’havien ni plantejat la possibilitat de desplaçar-se per veure’l, i, per l’altra, un sentiment de «jo passo de l’eclipsi» en uns quants milers de persones més.

Jo només puc dir que després de veure la meravella que vaig veure i que vaig compartir amb la Laura, en Dani, la Jara, la Yol, en David i la Blanca, he entès a la gent que té temps i diners i van pel món perseguint eclipsis. Allò que vam veure al cel durant aquell minut i mig no es pot explicar amb paraules ni es pot transmetre amb imatges, per bones que siguin. Feu-me cas: per poc que pugueu, aneu a Cadis l’any vinent.

Subscriu-te per seguir llegint