Golf de Roses

L’aigua de la piscina de l’Hotel Almadrava de Roses és salada. Tan salada que em sorprèn com suro. Per un moment em plantejo si el teorema d’Arquimedes no tindrà alguna excepció, però em ve al cap el que expliquen els que han nedat a la Mar Morta. Deu ser el mateix. Ara el qui fa el mort soc jo. El silenci del lloc em permet sentir les onades petant a pocs metres. Desconnectar deu ser això. M’alegra que la desconnexió d’aquest agost hagi estalviat facturar maletes, fer cues serpentejants a terminals saturades a hores intempestives, preguntant-te si pujarem a l’avió directament amb un finger on ens traslladaran enllaunats en busos sinistres. I que consti que m’agrada viatjar i veure món com al que més. Però per a descansar en remull em sembla que soc al paradís. Un paradís pròxim, no exòtic, abastable. Més tard, m’apropo a la barana i el golf de Roses es presenta esplèndid a la vista. Des d’aquest punt es diria que la badia és un estany amplíssim amb poc tram de línia de l’horitzó a mar obert i la distància entre Punta Falconera i les Medes és escassa, però Google Maps m’ho desmenteix. La vista enganya. Em diuen que a les nits clares es veu la llum de Begur entre aquests illots i l’Estartit. I després segueix una vista panoràmica llarguíssima fins al Canigó, em crida l’atenció d’aquest skyline deliciós que el massís del Mongrí se m’ofereix invers a la visió que en tinc habitualment. Intueixo els Àngels i Rocacorba. A aquesta línia del cel hi destaca el Mont, la muntanya de nom redundant, que deia en Narcís Jordi Aragó. Quan es fa fosc s’encenen Montgó, l’Escala i Empúries. Per un moment intento imaginar l’efecte que els hauria de fer als indiketes albirar la primera nau grega que, fa un grapat de segles, va passar per aquí, va decidir fondejar i establir-hi un assentament. Passat Sant Pere Pescador, cap a la dreta, hi ha una zona fosca que deuen ser els Aiguamolls de l’Empordà i recordo que fa gairebé mig segle una colla d’ecologistes peluts van evitar que tot s’omplís de bonys de formigó com Santa Margarida. Quanta bellesa a la vista, carregada d’humanització del territori, amb barbaritats i encerts. És la suma del que tenim, el que sabem fer i el que hem permès i, per un moment, ric per a mi mateix pensant com és possible que en aquest marc tan bonic i amb tanta història algú hagi tingut els pebrots de batejar el seu negoci amb el nom de Miami Beach. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint