Seguretat i proximitat

La idea de recuperar la figura del policia de proximitat que es passegi per un determinat barri de la ciutat, parli amb els veïns, detecti anomalies a la via pública ja siguin aquestes de neteja viària, voreres malmeses, senyals caiguts o deteriorament dels espais enjardinats, no és pas nova, però sí que s’havia quedat mig arraconada a conseqüència dels nous reptes que ha d’entomar una policia moderna en una ciutat mitjana. La proposta que va presentar a l’Ajuntament de Girona el grup municipal del PSC tenia, però, tot el sentit perquè encaixava perfectament amb la realitat que ens envolta.

Efectivament, a mesura que passa el temps, els conflictes augmenten i la plantilla de la policia municipal s’escurça, es troba a faltar la figura d’aquest «poli de proximitat», l’agent que pugui mantenir una relació continuada i de confiança amb els veïns del barri, coneixedor de la zona i dels problemes que se solen generar en determinats indrets conflictius, abocaments incontrolats, sorolls excedits de decibels, les terrasses que no compleixen els horaris i un llarg etcètera, la solució dels quals sovint passaria no pas per actuar sobre el problema quan aquest s’ha produït sinó justament avançar-se i prevenir-los amb antelació suficient. Es pot patrullar a peu o amb una motocicleta, però sempre amb la vista vigilant posada sobretot en el que l’envolta i un bloc de notes i/o mòbil per recordar-ho després i passar informació a qui correspongui de la Plaça del Vi, ja sigui directament al regidor corresponent i/o al cap de les brigades perquè puguin procedir amb una certa immediatesa a resoldre-ho en funció de la urgència detectada.

En el seu ben documentat treball sobre la perspectiva històrica del model policial català i la seva aplicació a la ciutat de Girona, l’historiador Ramón Alberch ens recorda justament la figura entranyable dels serenos creats un llunyà 1801 que, posteriorment, en virtut d’un acord de 1937 varen passar a dependre totalment de la Policia Municipal. Les seves tasques eren justament les de vigilància i atenció ciutadana «de proximitat». És a dir, amb funcions específiques d’atendre les demandes dels veïns, ja fossin avisar al metge o la llevadora, passar notes (partes) de les llums del carrer que estaven foses, avisos de fuites d’aigua i, en molts casos «anar a cercar el viàtic». El sereno Francesc Arnau, que Lluís Bonaventura de l’Arc coneixia prou bé, no només sabia el nom de tota la gent de la demarcació que tenia assignada, sinó que també en coneixia l’horari, els costums, les malalties i, fins i tot, podia saber quins veïns eren capaços de fer alguna malifeta tot i que, segons va explicar ell mateix, només en dues ocasions es va veure obligat a treure la pistola i disparar trets a l’aire per tal d’intimidar uns lladregots.

D’alguna manera, la figura dels Agents Cívics que l’Ajuntament de Girona ha anat incorporant darrerament a la plantilla de la Policia Municipal contribueixen a fer aquesta feina d’atenció i de proximitat al barri o sector de la ciutat que se’ls assigna, però probablement no n’hi ha prou perquè les necessitats i la problemàtica de seguretat de la ciutat és molt més extensa i requereix d’una dedicació especial. És en aquest sentit que la proposta de pensar en una redistribució dels efectius per tal de cobrir un servei més global semblaria prou interessant. Lògicament, però, la proximitat vol dir contacte sovintejat amb els veïns, un símil de l’entranyable figura dels «Bobbies» anglesos, però em temo que ara com ara la plantilla de la Policia Municipal, malgrat complir justet la ràtio aconsellada a Catalunya, hauria de créixer fins a arribar als 190/200 agents per poder gestionar un servei operatiu òptim. Els entranyables serenos són història, han passat els anys i ara tenim una policia plenament professional i democràtica que està al servei dels ciutadans assegurant la convivència ciutadana basada en els valors de la llibertat i els drets humans. Però incrementar la plantilla per poder fer realitat aquesta premissa de servei de proximitat i, a la vegada, combatre un sentiment força generalitzat d’inseguretat, cal voluntat política i un pressupost adient. En aquest any 2026 la Policia Municipal de Girona compleix els seus 170 anys d’existència. Podria ser el moment de fer el salt quantitatiu.

Subscriu-te per seguir llegint