Girona FC: un projecte esgotat i esgotador

Ni en la pitjor època Delgado, ni quan després del penal de Kiko Ratón els jugadors van sortir amb samarretes denunciant que no cobraven, ni quan feia de portaveu oficiós del club el fill adolescent de l’assessor esportiu, un tal Mauricio Novach, ni quan a finals dels setanta es va intentar pagar al Madrid amb un xec sense fons, o quan es va caure a Regional Preferent. Mira que n’hem vistes de grosses en la història del Girona, però mai s’havia arribat a un grau de desafecció i desconnexió tan gran com ara. Hem passat de la històrica gestió de la misèria que havia caracteritzat el club durant dècades, en categories menors, a una misèria de gestió, això sí, en el futbol professional.

Aquest Girona ja no se’l creu ningú, per molt que aquest estiu ens venguessin la moto que «Tot comença creient-hi. Però el més important és no deixar de fer-ho». En què creuen Pere Guardiola, Ferran Soriano, Geli, Mas-Bagà i Quique Càrcel? Quin projecte tenen més enllà del fum i de tancar una obra mai vista en el futbol mundial: portar un equip que ha tocat el sostre de la Champions camí de la tercera divisió en tres anys? Van necessitar vint-i-no sé quants dies per acabar triant d’entrenador el del filial. Han tornat a tirar per la borda un altre estiu i, en conseqüència, les primeres jornades de lliga perquè no saben vendre ni fitxar; del nou Montilivi no cal preguntar-ne res, ja sabem que no es farà; la Ciutat Esportiva havia de tenir set camps i només en disposa de dos; no es té cura de la pedrera, més enllà d’intentar vendre els que despuntin, i l’orgull gironí només l’han entès per intentar apropiar-se del lema i vendre més samarretes. No aprenen dels errors, no accepten les crítiques i només saben plorar. I l’equip, desmuntat i deixat de la mà de Déu les últimes tres temporades. Per a qualsevol club modest com el Girona, arribar a la Champions i fer una campanya com la del 2023/24 hauria servit no per tornar-hi, sinó per consolidar el projecte a l’elit, que era del que es tractava. Ara ja vindrà just seguir a Segona, sense porter, amb la defensa agafada en pinces, amb uns quants jugadors revoltats perquè volen marxar i, segurament, els pocs bons que deuen quedar al mercat pensant-s’ho dues vegades abans de venir a perdre el temps aquí.

Aquest Girona ja no se’l creu ningú. És un projecte esgotat i esgotador, que té la massa social avorrida com mai. Però hi serem perquè, malgrat tot, el sentiment, que no les accions, és de la gent. Que passi aviat aquesta última setmana de mercat i que sigui el que Déu vulgui. Però, si us plau, que no tornin a dir que volen tornar a Primera ni es facin més la víctima de la seva negligència.

Subscriu-te per seguir llegint