Quan el sexe també pot ser camí cap a Déu

He llegit amb interès l’article del teòleg i liturgista Josep Lligadas a Catalunya Religió, sobre els canvis necessaris en la moral sexual de l’Església. Comparteixo bona part de la seva intuïció: cal treure la «pols dels segles» que ha anat cobrint la proposta cristiana sobre el sexe, la parella i la família. Però crec que el repte és encara més profund: no es tracta només de deixar enrere prohibicions, sinó de recuperar una mirada positiva sobre l’amor humà, el cos i la sexualitat.

Aquesta necessitat es fa especialment evident quan mirem els joves. Diversos estudis demostren que molts s’allunyen de la religió institucional, però no necessàriament de la recerca de transcendència. Busquen espiritualitat, sentit i experiències que els ajudin a connectar amb alguna cosa que els transcendeix, però sovint ho fan al marge d’una religió percebuda com a rígida, normativa o excessivament preocupada per dir què es pot fer i què no.

I aquí em pregunto: què passaria si l’Església, en lloc de parlar tant del que està prohibit, fos capaç de parlar de la sexualitat com d’una experiència profundament humana d’amor, de donació, de comunió i fins i tot de transcendència?

Leonardo Boff, teòleg i escriptor brasiler, des d’una mirada inspirada en les tradicions orientals, proposa entendre la sexualitat com un camí que pot conduir més enllà de la satisfacció immediata, cap a l’entrega i la comunió profunda. No cal assumir tota la seva antropologia ni la seva lectura del ioga o del tantra per trobar-hi una intuïció suggeridora: la sexualitat pot ser molt més que genitalitat, reproducció o plaer individual. Pot ser una experiència d’obertura radical a l’altre.

I em sorprèn trobar una intuïció no tan allunyada en el Cardenal, teòleg Manuel Víctor Fernández «Tucho» , actualment és el prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, en la seva obra La pasión mística. Escrita el 1998, molt abans de la seva responsabilitat actual, Fernández reflexiona sobre la relació entre espiritualitat, sensualitat, experiència corporal i Déu. En els capítols dedicats a l’orgasme, al camí cap a ell i a la seva possible dimensió espiritual, apareix una idea que em sembla especialment provocadora: el cos i el plaer no han de ser necessàriament enemics de l’experiència de Déu.

Això em porta a una convicció: renovar la moral sexual cristiana no hauria de significar simplement substituir unes prohibicions per unes normes més permissives. Hauria de significar recuperar una antropologia en què cos i esperit no siguin enemics; en què el desig no sigui mirat d’entrada amb sospita; i en què el plaer pugui estar integrat en l’amor, la reciprocitat, la responsabilitat i la donació.

Potser aquí hi ha una oportunitat pastoral enorme. A una generació que busca transcendència però fuig de les rigideses, l’Església podria oferir no un nou catàleg de prohibicions, sinó una proposta de sentit: estimar bé, tenir cura de l’altre, viure la sexualitat amb responsabilitat i respecte, descobrir que la relació humana pot ser un espai de comunió i que, per a qui creu, en aquesta comunió també s’hi pot descobrir Déu.

Potser el repte no és només treure la pols de la moral sexual. És recuperar, sota aquesta pols, una intuïció molt més antiga i molt més evangèlica: que l’amor humà, viscut amb plenitud, pot ser també un camí cap a la transcendència.

Subscriu-te per seguir llegint