¿Envellirem millor gràcies a la ciència?

Fa uns dies em van preguntar en una entrevista què era el més interessant que havia vist al llarg de la meva carrera científica i jo vaig contestar que, sens dubte, haver-nos adonat que l’envelliment es pot modular. Em referia, en abstracte, al procés biològic, una sèrie de mecanismes quantificables que cada cop coneixem millor, tot i que, reduïda la frase a un titular, la interpretació que en van fer els qui estan delerosos de perllongar la seva joventut va ser excessivament optimista. És veritat: envellir no és un procés inalterable i inevitable; d’això en tenim moltes proves. Ara bé, hem de ser conscients que ens queda molt per aconseguir aplicar tot el que hem après per fer que els humans visquem més i millor, i això ho repeteixo sempre que en tinc ocasió.

Aquesta és una realitat que no agrada als qui han vist quatre coses sobre el tema on line i es creuen que en saben molt, ni tampoc als qui fan negoci d’aquesta barreja de pressa i ignorància que tenen alguns. No deixa de sorprendre’m la quantitat de gent disposada a esmenar-li la plana a través dels comentaris a les xarxes socials a algú que, com jo, des de fa trenta anys estudia la biologia de l’envelliment. En tot cas, les coses són com són, ens agradi o no, i caldria que quan ens aproximem a qualsevol notícia sobre salut ho féssim amb la ment oberta, no esperant que ens confirmin el que volem sentir, que és la recepta perfecta per caure de quatre potes en l’engany.

Però això no vol dir que la recerca sobre l’envelliment estigui encallada, al contrari. El cert és que estem en un moment fascinant, en què cada setmana fem algun descobriment clau. Per exemple, fa uns dies es publicava a la revista Nature un estudi que revelava que una rara variant del gen anomenat FNIP1 s’associava a una mena de metabolisme que protegia contra l’obesitat, els problemes de fetge i les malalties cardiovasculars. Així doncs, els qui han heretat aquesta forma del gen tindrien tots els números per gaudir d’un envelliment més saludable.

Aquesta és la mena de troballa que, quan arriba a la premsa o a les xarxes, pot aixecar falses expectatives. És rellevant? Sí. Té alguna utilitat a curt termini? No. Això és el que hem d’aprendre a diferenciar, i no només en temes relacionats amb l’envelliment: un avenç pot ser científicament molt important i no tenir cap aplicació pràctica immediata. En aquest cas concret, descobrir els efectes del FNIP1 sobre el metabolisme ens permet entendre millor el procés i ens pot donar una futura diana terapèutica, però abans caldrà fer molta més recerca.

És un principi que hauríem d’aplicar a altres noms que sonen habitualment quan es parla d’envelliment, com la metformina, el resveratrol, la creatina o el NAD.

Els fans d’aquest darrer suplement farien bé de llegir l’article publicat aquest abril a Ageing Research Reviews en què, després de repassar els nombrosos estudis que s’han fet, s’arriba a la conclusió que, malgrat que en rosegadors millora el metabolisme i la funció general, en humans les dades no són concloents ni demostren un efecte sobre l’envelliment. Part del problema és que és molt més fàcil estudiar animals de vida curta en un entorn controlat que no humans, que estem sotmesos habitualment a molts factors difícils d’avaluar i podem viure més de vuitanta anys. Per això no avancem tan ràpid com voldríem.

Però en les darreres dècades hem trobat maneres de superar aquests obstacles. Per exemple, analitzant les persones especialment longeves per veure què els ha permès arribar tan lluny (tal com explica un article recent a Nature Reviews Immunology, pot ser que una bona part de l’explicació sigui un sistema immune especialment resistent). O buscant maneres de mesurar com envelleixen diferentment els nostres òrgans a través dels anomenats rellotges biològics que, imperfectes com encara són, ens permeten estudiar l’impacte específic del pas del temps. Tot això acabarà donant fruit.

Algun dia tindrem maneres de fer que els humans no envellim tan ràpid o tan malament, n’estic segur i així ho aniré repetint. Però encara hem d’entendre millor com respon el nostre cos a l’acumulació d’anys i a les accions que tenen un efecte en animals de laboratori. Ens caldrà ser pacients.

Subscriu-te per seguir llegint