París (ella)

Escric aquest article des de la cafeteria La Crème de Paris, amb vistes a Notre-Dame. Acabo d’esmorzar un gofre de Nutella sense gluten amb plàtan i maduixa i un cafè parisenc, i no em preocupen les calories perquè sé que caminarem una mitjana de setze mil passos, segons el rellotge antipàtic del meu marit, que li indica no només quant camina, sinó també quan s’ha d’aixecar. Una tirania, però a ell li agrada. Què hi farem! El pla d’avui és visitar la llibreria Shakespeare and Company, recórrer el Barri Llatí i acabar la jornada dedicant unes quantes hores al Louvre.

Estan sent dies màgics en aquesta ciutat de somni: preciosa, caòtica i sense ni un sol senyal de STOP, segons ens explica la Nathalie, la guia turística. Ahir vam ser al Café Pli Temple i ens vam escriure una carta des d’aquest costat del temps que rebrem l’any que ve. Sincerament, acabo de sentir una mica de vertigen en saber que qui soc i qui seré es trobaran en un espai-temps determinat, i no sé pas si la que vaig ser en el passat, és a dir, ara, i la que seré en el futur estaran en sintonia. La vida és tan capritxosa…! De tot el que ha suposat aquest viatge: visitar Montmartre, fer un passeig en vaixell pel Sena, fotografiar-nos davant del Moulin Rouge, passejar sota les càlides llums de la ciutat al capvespre, sopar als peus de la Torre Eiffel i esmorzar asseguts en un parc, escriure’m la carta ha estat una de les coses més commovedores.

Ho sé, ho sé, les meves amigues també opinen que, si de tot el que es pot fer a la ciutat de l’amor, el que més em va commoure va ser escriure’m una carta que m’enviaran a casa d’aquí a un any, m’ho hauria de fer mirar. El que passa és que no és només la il·lusió de fer un mos en una cafeteria francesa plena d’encant i gargotejar unes quantes línies mentre escoltes música de jazz. Va molt més enllà. Va de mi i d’ella, que al final som la mateixa dona. Va del fet que no vaig saber què dir-li o dir-me quan em vaig trobar davant d’un full en blanc en què se suposava que havia de dibuixar el meu present o el meu futur. Va del fet que em vaig adonar que tinc tants errors enredats als dits que amb prou feines aconseguia traçar un perdó. I va del fet que, de vegades, precisament, la vida consisteix a no haver d’entendre constantment alguna cosa, sinó a acceptar que som uns ignorants de la nostra pròpia narrativa.

De vegades em pregunto què seria de la meva existència si no tingués tants dubtes bategant-me per dins. El meu marit diu que el meu problema és qüestionar-m’ho tot i a tota hora. Jo crec que la dificultat és precisament no poder fugir d’un mateix. Com més por tinc d’errar, més erro. Com més interrogants s’obren pas, menys decisions prenc. I com més em reviso, més defectes em trobo.

Tanmateix, alguna cosa va canviar després d’escriure la carta. Després de col·locar cada coma, cada punt suspensiu, cada accent i cada signe d’exclamació al seu lloc, després que l’ortografia de la meva vida quedés ordenada, alguna cosa es va posar a lloc dins meu. Com si la mètrica, la gramàtica i la sintaxi de la meva ànima haguessin trobat el desenllaç de la història del meu futur. Per això, pel retrobament amb mi mateixa en tots els temps verbals, la visita al Café Pli Temple va ser un regal. M’enduc aquesta bonica ciutat al cor, i la reviuré des del sofà de casa quan, d’aquí a tres-cents seixanta-cinc dies, l’Elizabeth d’ara s’assegui a conversar amb l’Elizabeth d’aleshores.

Subscriu-te per seguir llegint