Les dinàmiques de les guerres contemporànies

Durant dècades la guerra moderna s’ha associat a una idea senzilla: qui disposava de més soldats, més armes, més avions i més territori acabava imposant-se. Però aquesta equació està canviant. Com explica Thomas L. Friedman, en un article publicat recentment al diari The New York Times, les guerres actuals mostren una nova relació de forces en què els petits poden actuar com els grans: actors amb molts menys recursos tenen la capacitat de causar danys enormes gràcies a armes de precisió, informació, drons i tecnologies relativament barates. Això modifica també què significa guanyar una guerra. Per a una gran potència, l’objectiu acostuma a ser derrotar l’adversari, ocupar el territori i acabar el conflicte; per a un actor més petit, en canvi, pot ser suficient amb resistir i sobreviure mentre creix el malestar a l’opinió pública de l’adversari. Aquesta transformació explica per què els estats petits i fins i tot les milícies tenen avui una capacitat d’acció que abans era impensable. Ucraïna n’és probablement l’exemple més clar: sense disposar d’una marina comparable a la russa, ha utilitzat exitosament drons navals per obligar la flota de Moscou a allunyar-se de la seva costa i protegir així les seves rutes d’exportació. La mateixa lògica apareix en actors com la milícia houthi o l’Iran, capaços de mantenir sota pressió adversaris militarment superiors com els Estats Units o Israel, encara que Trump asseguri que l’estret d’Ormuz, que no ha aconseguit controlar, és territori americà. La globalització ha fet aquesta transformació encara més profunda perquè ha convertit la geografia en una font de poder econòmic. Durant anys es va parlar dels mercats com si els fluxos comercials poguessin circular independentment de l’espai físic, però el comerç mundial continua depenent de ports, rutes marítimes, estrets i corredors concrets. L’estret d’Ormuz torna a ser l’exemple paradigmàtic: una franja d’aigua relativament petita pot afectar una part essencial dels fluxos energètics mundials, per la qual cosa altera preus, mercats i decisions polítiques molt lluny del camp de batalla. Ormuz no necessita destruir ciutats per exercir una enorme capacitat de dissuasió; n’hi ha prou amb amenaçar la circulació d’un recurs essencial. La guerra contemporània, per tant, no només es lliura per controlar territori, sinó també per amenaçar els punts pels quals circulen els interessos econòmics d’un món interdependent i ple d’interessos incompatibles.

Això explica també per què la superioritat militar tradicional ja no garanteix automàticament la seguretat. El cas del golf Pèrsic és especialment revelador: durant dècades les monarquies del Golf han combinat enormes recursos econòmics, grans compres d’armament i una estreta aliança amb els Estats Units. Però disposar d’armes sofisticades no equival necessàriament a tenir autonomia estratègica. Els atacs contra infraestructures i bases nord-americanes a la regió –descrits per Friedman– mostren que fins i tot una potència militar com els Estats Units pot veure compromesa la seva logística per sistemes molt més barats. I aquí apareix una paradoxa fonamental de la nova guerra: el cost de defensar-se pot ser molt superior al d’atacar. Un dron o un míssil relativament econòmic pot obligar l’adversari a desplegar sistemes de defensa extremadament cars, mentre que la dispersió permet a l’atacant conservar bona part de la seva capacitat de combat. Per això, la gran transformació de la guerra contemporània no consisteix simplement a substituir tancs per drons o míssils per armes més modernes. Consisteix en un canvi més profund de la relació entre poder, territori i resistència. Les grans potències encara conserven una superioritat numèrica i poden actuar de manera extremadament precisa gràcies als serveis d’intel·ligència, la tecnologia i les armes de llarg abast, però aquesta superioritat ja no garanteix que puguin imposar ràpidament la seva voluntat. En un món globalitzat, un estret com Ormuz, un port, una base logística o una cadena de subministrament poden ser tan decisius com una ciutat ocupada. I aquesta és potser la gran paradoxa de la guerra del segle XXI: com més interdependent és el món, més punts vulnerables genera; i com més barata i accessible és la tecnologia militar, més capacitat tenen els petits per a convertir aquestes vulnerabilitats en poder.

Subscriu-te per seguir llegint