Els terratrèmols

La filosofia apareix en la història de la humanitat al segle VI aC com l’intent del Logos (la raó) d’arraconar el Mite. Va ser quan l’enteniment i el saber van intentar apartar les supersticions de la mentalitat de la gent. Els terratrèmols, els llamps, els trons i les devastadores riuades van deixar de ser una manifestació de la ira dels déus i es van convertir en fenòmens naturals. Però tot demostra que, quan no trobem una explicació científica a la incertesa còsmica, encara recorrem al Mite.

El terrible terratrèmol de Lisboa de 1775 va demostrar la supervivència del Mite, malgrat l’exaltació de la raó durant la Il·lustració, en què van brillar Voltaire, Rousseau i Montesquieu. El sisme es va reproduir en tots els mitjans informatius i està considerat la primera notícia mediàtica.

El terratrèmol de Lisboa va ressuscitar la teoria, estesa i amb molts partidaris als països d’Europa, que una gran desgràcia era una sanció de Déu a una ciutat considerada la més corrupta i depravada d’Europa. Fins i tot els filòsofs i els teòlegs, en no trobar cap explicació científica a la tragèdia, es van dividir: els que creien que era un fet natural encara no explicable per la ciència i els que apostaven que el causant de la desgràcia havia estat Déu, que tenia les seves raons per haver-ho fet.

Va passar el que succeeix sempre: quan el progrés entra en conflicte amb fets no previstos, que no són raonables, venç la creença; si no es troba cap explicació coherent i lògica, es recorre al Mite, a una justificació extraordinària.

He citat el pas del Mite al Logos perquè, el primer filòsof, Tales de Milet, va ser el primer que va saber en quin moment es produiria un eclipsi, com a fenomen natural i no mític, i ho va aprofitar per enriquir-se. Va preveure uns anys de molta sequera seguits de pluges abundoses, va comprar molins a baix preu i els va revendre. Va ser filòsof, però també un pagès culte, metge, altruista i negociant.

El fet natural més incomprensible i imprevisible eren els potents tremolors tel·lúrics. Personalment, em van cridar molt l’atenció aquests fenòmens imprevisibles, capaços d’obrir la terra, d’esquinçar-la amb facilitat com si fos un paper.

Com em va remoure! Quina sacsejada tan forta vaig rebre amb el terratrèmol d’Agadir, del 1960. Agadir és una ciutat situada a la costa atlàntica de l’oest del Marroc. Hi van morir unes 15.000 persones i 12.000 van resultar ferides. Durant dies no em vaig poder treure del cap aquell sisme. Tenia 12 anys i els meus pares compraven cada setmana la revista La Gaceta Ilustrada, del grup Godó, que va informar del succés amb moltes fotografies.

Vaig preguntar a un amic del pare, un home molt llegit i admirat per la seva vasta cultura, per què hi havia terratrèmols. Ell no sabia quin n’era l’origen ni la causa científica.

-Humanament són inexplicables. Sempre la gent ho atribueix a dues causes: una de celestial, a Déu, i l’altra de tel·lúrica i infernal, al diable. Tant l’un com l’altre volen espantar i atemorir la gent perquè modifiquin les seves formes de comportament individual i social.

El març de 1427, un terratrèmol va sacsejar i destruir part d’Amer. Davant la tragèdia, els prohoms de Girona van acusar una, la Margarida Devesa, d’haver provocat el cataclisme a través de suposades pràctiques de bruixeria i sacrificis, essent l’únic cas d’aquesta mena documentat al poble.

La Terra ens castiga amb erupcions volcàniques, tsunamis, aiguats i sequeres; el sistema nerviós del planeta, propi d’un organisme viu, recorre el subsòl i mostra el seu poder destructor provocant sismes arreu.

La setmana passada hi va haver terratrèmols a la província de Còrdova i a la ciutat de Granada. No fa gaire, a Colòmbia, el matí del 10 d’agost, n’hi va haver un de molt violent que va causar 290 morts i també va produir grans danys materials, estimats en 10.000 milions de dòlars.

Aquest preciós relat narra la gran tragèdia que va succeir a l’Andalusia islàmica: «El 26 de maig del 881 va tenir lloc un terratrèmol d’intensitat mai abans coneguda que va enderrocar palaus i va tirar per terra les penyes de les muntanyes. La gent fugí de les ciutats al camp per la violència dels tremolors; els sostres i les parets van caure. Els ocells van escapar dels seus nius i van romandre volant fins que va cessar el tremolor. El moviment va abastar tot al-Àndalus, tant les seves planes com les seves muntanyes, i del mar Mediterrani fins a l’extrem occidental, però, per la providència divina, no hi va haver un sol mort.»

Segons la ciència i la filosofia de l’Edat d’Or de l’Islam –el període medieval del segle VIII al XIII–, l’erupció volcànica s’explicava a través de la teoria de les exhalacions subterrànies i del foc intern, heretada d’Aristòtil, i desenvolupada per savis com Avicenna. Això demostra que el pensament islàmic estava més avançat que el cristià, inspirat en la Summa Theologica de Sant Tomàs d’Aquino.

Subscriu-te per seguir llegint