Les cendres

Una de les grans herències de la mal anomenada modernitat és la insistència a posar nom a qualsevol cosa: des de patologies que existeixen des de fa unes poques dècades fins a estats d’ànim que abans es resumien amb paraules molt més senzilles. En el fons és normal, perquè el paternalisme i la sobreprotecció s’han convertit en indissolubles de la nostra vida quotidiana i necessitem llegir els apunts de peu de pàgina de tot el que ens passa.

En el cas de la imminent arribada del mes de setembre, ja fa anys que els mitjans de comunicació s’omplen d’experts (o no) analitzant els estadis psicològics del retorn a la feina, les síndromes que acaben determinant la nostra actitud i la sensació general que hem desaprès a destriar el gra de la palla. Però hi ha un període temporal del qual no hem parlat prou: la darrera setmana d’agost. Parlem del setembre, del retorn a la normalitat i dels seus traumes, però no parlem prou dels dies previs, aquestes jornades en què encara estem de suposades vacances, però el cos ja comença a estremir-se i supurar tristesa perquè tenim el drama a tocar.

Aquesta darrera setmana d’agost farcida de cendres és un engany flagrant, perquè et diuen que estàs de vacances, però en realitat la teva ment no pot fer altra cosa que ensumar el desastre i capbussar-se en una ansietat preventiva. Penses a aprofitar més el temps, però no pots, perquè els minuts i les hores ja pertanyen a la certesa d’un final imminent. Comencen a aparèixer les primeres trucades i els primers correus electrònics per temes de feina, somies amb tot allò que vas ajornar a principis d’estiu i comptes els dies que falten per a la pròxima desconnexió. Mires enrere i lamentes no haver apagat més el cervell, maleeixes els desplaçaments innecessaris i l’estrès autoimposat. Acabes immers en la projecció d’una altra vida, la que tenies abans d’entomar responsabilitats, en què els estius tornen a ser eterns, les persones abaixen el ritme de les seves interaccions i el món no sembla haver-se conjurat per convertir-te l’existència en una gimcana.

Subscriu-te per seguir llegint