La mà de Déu

Es calcula que es pagaran més de 10 milions de dòlars per una pilota en una subhasta pública, no és una pilota qualsevol, és la pilota que la mà de Maradona feu entrar a la porteria d’Anglaterra, era el primer gol de l’Argentina, que acabaria guanyant per 2 a 1 la final del Campionat del Món de futbol de 1986 que es jugà a l’estadi Asteca de Mèxic, un gol que cap mitjà, que jo sàpiga, qualificà de barroerament trampós, tot el contrari, es creà la llegenda de la mà de Déu –curiosament no s’ha parlat de la ceguesa de l’àrbitre, o seria millor dir, de Déu?– el gol del segle, un moment històric de visita obligada si es vol entendre l’èpica del futbol, d’altra banda, res de nou sota el sol que es pon i surt cada dia, quants personatges que el lloc natural dels quals és a l’esquerra del zero, vulgars, sòrdids, descaradament psicopàtics, i que gràcies a l’encís d’un somriure, l’encanteri del maquiavel·lisme, o l’habilitat per grimpar els trobem en les presidències dels governs, en els consells de ministres, en la cúpula dels partits polítics, de les empreses o del clero, com a presidents de clubs de futbol, o destaquen com a líders de projectes solidaris o al capdavant de la lluita antifeixista. Però no sempre es renta la cara dels ronyosos, el cas d’Antoni Gaudí, l’arquitecte de Déu, és excepcional, a mi ningú m’ha parlat malament d’ell, tot el contrari, vivia com un eremita, era cèlibe, catòlic i catalanista, el papa Lleó XIV el declarà venerable, si es prova el miracle que l’Associació Canònica Antoni Gaudí ha presentat a Roma, se’l declararà beat, i si es demostrés un segon miracle, sant.

L’animisme és la creença que les roques, els rius, els arbres, les flors... tenen ànima, hi ha antropòlegs que sostenen que l’animisme és la llavor de totes les religions, altres antropòlegs no hi estan d’acord, bé, tant se val, el que interessa és entendre el simbolisme que donem a les coses a les quals hem confiat els nostres sentiments, les fotos dels fills o dels pares deixades en una prestatgeria com si fos un altar, les fotos, cartes records de les dones que hem estimat, determinades cançons, el país on hem crescut i que potser Catalunya o el que sigui, el poble on estiuejàvem, la Sagrada Família, la Verge de Montserrat, determinats llibres, els soldats de plom amb què jugàvem de petits, estilogràfiques, que encara que no funcionin les guardem com peces de museu, l’escut del Barça, l’evangeli de Cruyff i un interminable etcètera.

Si es pagarà una milionada per la pilota de la mà de Déu, com en el seu moment es pagaren més de 9 milions de dòlars per la samarreta de Maradona que portava en aquell partit, és perquè volem creure que la persona absent no ha marxat del tot, ha deixat un polsim del seu ADN o del seu ésser més profund, per dir-ho d’una manera poètica, en els objectes amb què tingué contacte epidèrmic, però els vestigis d’animisme no s’acaben en els objectes concrets, els humans tenim el desig d’insuflar vida a certs episodis històrics, els donem un sentit, una transcendència, com ara la Revolució Russa, la presa de la Bastilla, la caiguda de l’Imperi romà, l’arribada de l’home a la Lluna, els fets del Palau de la Música... i d’aquí poc els independentistes celebraran dues dates històriques, encara que cap d’ells no es trobava l’11 de setembre de 1714 a Barcelona, creuen que la desfeta desemmascarà Espanya com el nostre Llucifer, una obvietat que han vist acreditada el 2-10-17, aquesta vegada sí en presència del món independentista. Un episodi històric no és una recopilació freda de dades i de fets, té ànima, una ànima insuflada per l’alè dels qui creuen en la gesta.

Subscriu-te per seguir llegint