Caguetes a Montilivi

Hi ha gent que té sort a la vida. Ferran Soriano n'és un exemple. Com que, essent vicepresident econòmic del millor Barça de la història, va millorar els ingressos econòmics del club, algú es va pensar que era un bon gestor i el van nomenar conseller delegat de Spanair. Al cap de dos anys i mig, la companyia tancava. Després de rebre 260,5 milions d'euros de diners públics, segons la Sindicatura de Comptes, Soriano va dir que "ha faltat finançament". I de Spanair al Manchester City, el hòlding del qual, el City Football Club, ha perdut 2.000 milions d'euros des de l'any 2013, 336 dels quals l'últim exercici conegut (2024-25). Malgrat disposar d'uns recursos il·limitats, el Manchester City només ha guanyat una Champions en els catorze anys que Ferran Soriano és el director executiu de l'entitat. Mentre la família reial d'Abu Dhabi no tanqui l'aixeta, ell podrà fer la viu-viu.

Gestionar, com es pot comprovar, no és la seva principal virtut, però com a venedor de fum és un fora de sèrie. Va prometre fa nou anys un estadi per a 25.000 espectadors, una ciutat esportiva de "primer nivell", que el Girona seria el segon club de Catalunya, que es podria equiparar al Vila-real, i el passat 10 de juliol, després de reunir-se amb empresaris, va proclamar que "hem aconseguit convertir-lo en un club de futbol de veritat". Més aviat en un clan, només cal veure com s'han gestionat els últims tres mesos. Quan presidia Spanair, també va prometre (maig de 2011) un vol Girona-Madrid, que mai no es va enlairar.

Però el que no m'hauria imaginat mai és que a un executiu com ell, format a les millors escoles de negocis, Esade i IESE, que imparteix conferències motivadores per tot el món, li vinguessin caguetes per una simple roda de premsa anunciada pel representant de Viktor Tsygankov (la passa de caguetes també ha afectat a tot un multimilionari com Marcelo Claure i, sobretot, a Pere Guardiola, de la mà del qual va venir l'ucraïnès a Girona). És una llàstima que ens quedem amb la mel als llavis de conèixer la rerebotiga del Girona. Ens imaginem moltes coses, algunes ja se saben, altres s'intueixen, però segur que n'hi ha d'inconfessables. Per això, han donat via lliure a Tsygankov (només faltaria que petés tot el negoci de Manchester i Girona per una minúcia) i, per això, tots els jugadors que poden volen marxar de Montilivi. No passa en cap més club. La pròxima conferència de Soriano es podria titular "Com gestionar una descomposició d'estómac".

L'actitud de Tsygankov és indefensable, però no troben estrany que tots els futbolistes rebels de la lliga espanyola hagin coincidit en el Girona? Tsygankov s'ha negat a jugar. Vanat i Ounahi també, Van de Beek el dia del Leganés. El capità Arnau i Iván Martín ja han marxat. Minsu havia anunciat que si tenia una oferta se n'aniria. Abans, ho va fer Joel Roca, de la mateixa manera que l'any passat Yangel Herrera va tocar el dos. Després des del club, amb la col·laboració de la cort d'aduladors, es llença la cavalleria al damunt d'aquests futbolistes quan els principals responsables són els accionistes i executius del club. Tothom sap el pa que s'hi menja, i com funcionen les coses contractuals. No va voler venir cap entrenador amb cara i ulls, tots els jugadors que poden demanen sortir (només es queden els mediocres, amb contractes desproporcionats, que no vol ningú), i costa trobar futbolistes, fins al punt que s'acaben fitxant jugadors que venen de llargues lesions, i que no tenen mercat, o futbolistes joves amb un suposat futur. Tindria nassos que els milions del traspàs d'una promesa com Minsu no serveixin per millorar la plantilla, sinó per pagar els desorbitats salaris de tres rèmores com Abel, Van de Beek i Bryan Gil.

Subscriu-te per seguir llegint