«Putos marikones»

El moviment d’alliberament LGTBI+ ha anat moltes vegades de la mà del feminisme històric. Amb ell s’han compartit lluites i formes d’entendre el patriarcat i com aquest s’infiltra en els petits gestos. La teòrica Judith Butler teoritza sobre com el gènere és una obra que repetim dia a dia. Dins d’aquesta obra trobem els micromasclismes: comentaris subtils que no inofensius, petits gestos, acudits i bromes, i tota una sèrie de diminutes incidències que reforcen el sistema patriarcal de forma invisible tal com exposa el psiquiatre Luis Bonino Méndez, són des de petits menyspreus disfressats d’humor fins a imposicions de poder amb repercussions psicològiques.

Les comunitats LGTBI+ també reconeixem aquest concepte. L’LGTBI-fòbia no sempre és un insult al carrer o una agressió física. Moltes vegades n’hi ha prou amb una mirada, un comentari burlesc, una pregunta fora de lloc o una actitud que et fa sentir incòmoda sense dir res. Igual que els micromasclismes, són actes petits, repetits, normalitzats, que envien un missatge clar: «aquí no encaixes».

Des del moviment LGTBI un dels objectius és donar visibilitat a la diversitat sexual i identitat de gènere en la societat. Pintar un banc d’un parc públic és una intervenció urbana senzilla però carregada de significat polític, social i emocional. L’exposició de la bandera irisada en un espai públic com un parc trenca amb la idea de la imatge pejorativa o de clandestinitat de la diversitat, és una forma simbòlica de dir que totes les persones són benvingudes, reclamant aquell espai com a lloc segur.

A Girona les entitats LGTBI+ en col·laboració d’associacions de veïns i veïnes i d’altres entitats hi han pintat diferents bancs arreu de la ciutat. Aquesta col·laboració amb les associacions dels barris redueix l’espai de normalització de l’odi, la presència d’un símbol d’inclusió contraresta la possible normalització de possibles agressions i insults. Els parcs i sobretot els bancs són espais de descans i convivència, que infants i jovent vegin els colors de forma quotidiana trenca tabús i ajuda a construir pensaments més oberts i respectuosos.

Per descomptat, no canviarem el món solament pintant bancs. Fa unes poques setmanes un dels bancs del parc Vilamitjana pintats amb els colors de l’arc de Sant Martí va aparèixer amb diferents frases LGTBI-fòbiques, com la de «Putos marikones». Aquest incident s’ha repetit en altres bancs pintats al llarg del temps i la ciutat. Però precisament la importància de la resposta donada davant d’aquests incidents mostra la força d’aquestes accions. Moltes vegades han estat les associacions de veïns i veïnes o altres entitats les que han avisat a les associacions LGTBI+, posant-se al davant de la iniciativa de restaurar els bancs. Aquesta resposta d’una societat que no vol normalitzar l’atac a qualsevol dels seus membres per raons discriminatòries, en aquest cas LGTBI-fòbiques és molt més pedagògica que 100 discursos teòrics. Ep! Sense menysprear les teories necessàries per explicar la nostra realitat i el perquè passen les coses.

Com no podia ser d’altra manera, arran de l’incident, en les xarxes socials van aparèixer una certa quantitat de comentaris d’odi. Dins de les respostes dels «haters» a la pintada del banc, una em va sorprendre. Segons aquesta persona si es pintaven els bancs amb els colors de les comunitats LGTBI+, per què no s’havia de poder pintar una bandera nazi? Aquest argumentari entra dins de les fal·làcies lògiques, en concret aquesta seria la fal·làcia de la falsa equivalència. Com a fal·làcia lògica em vaig preguntar en quin moment una persona pot equiparar un símbol comunitari amb un símbol que representava el genocidi de diferents comunitats com la jueva, la gitana o els homosexuals. Contra aquest tipus d’ignorància (o mala fe) solament queda continuar treballant per una societat més cohesionada, on els missatges d’odi no tinguin cabuda.

Subscriu-te per seguir llegint