Torna Artur Mas, el genet de la mort

Artur Mas s’ha ofert a liderar Junts si Carles Puigdemont fa un pas enrere. És la millor notícia per al Partit Socialista que Artur Mas vulgui liderar de nou els convergents. Tot el que Artur Mas toca, ho destrueix. Primer ho torna patètic i després ho destrueix. De vegades ho fa en l’ordre invers, però en fi, és indiferent.

Mas va trinxar amb les seves mateixes mans la marca política més exitosa de la política espanyola, que ja fou Convergència i Unió. Cap altra marca política del nostre país, llevat del Partit Socialista d’Andalusia, havia obtingut unes victòries tan extraordinàries, i l’Artur, per mantenir-se al poder en nom d’un procés independentista que ell era el primer que sabia que no anava enlloc, va trencar amb Unió i a més a més va ser tan babau que ho feu per aliar-se amb Esquerra, que tothom sap que és el partit tòxic de Catalunya.

Però el senyor Mas no en va tenir prou, de fer aquest disbarat, i quan el president Jordi Pujol va confessar que tenia uns diners a Andorra, el va degradar, li va prendre l’oficina i el xofer, i el va indignament amagar en uns baixos del carrer Calàbria. I la poca Convergència que quedava, va extingir-la per fundar el PDECat, que no va mai deixar de ser en un reducte marginal i estúpid, i liderat per les persones més mediocres que ha donat la política catalana.

La llàstima i la malastrugança acompanyen la figura política d’Artur Mas i la seva trajectòria política. Ell és el preludi que anuncia el desastre. Si jo fos el president Salvador Illa, demanaria els militants socialistes que paguessin qualsevol contribució que el president Mas pugui necessitar per tornar a liderar Junts. Artur Mas a l’oposició assegura anys de majoria absoluta socialista.

Mas és el ser funest, el caganer, el perdedor de la política catalana. És l’àngel negre que et vol conèixer i que fa temps que et ve al darrere. Si veus que Mas ve, fuig. Si Mas et somriu, has de saber que rere el seu somriure hi ha una mort lenta, humiliant i dolorosa, de la qual no podràs escapar-te’n un cop te n’hagis contagiat. Mas és tot el que havia de sortir bé, però va quedar posat de cap per avall i ara t’entra empalant-te com una forca.

Els anys més perduts de la meva vida van ser els que vaig dedicar a l’exaltació de la seva candidatura per succeir Jordi Pujol. Em vaig equivocar greument. Vaig pagar un alt preu polític, perquè vaig enaltir un frau. I també un preu psicològic, perquè no és fàcil haver causat el teu país tant de mal.

La seva facilitat per semblar interessant per a les persones d’ordre el fa encara més perillós, sobretot com a agent destructor del seu projecte polític, sigui quin sigui a cada moment. Els que creuen que una persona moderada com ell podria reconduir el centre polític català, decantant cap al nacionalisme, no només estan profundament equivocats –perquè l’única decantació del president Mas és sempre la terrible, la funesta– sinó que més d’hora que tard hauran d’afrontar un llarg i fosc penediment per haver fet mal a tantes persones que creien en els sentiments que hem perdut.

Artur Mas no només va fracassar en l’afany de dur Catalunya cap a la independència sinó que va desfer el catalanisme polític. Va deixar Catalunya sense referents, sense referències, sense centre. Va produir la supuració d’Esquerra i de la CUP, va vendre tot el que els seus votants s’estimaven a canvi d’uns anys al poder que no va saber què fer-ne, i després aquest poder el va regalar a un cretí de dimensions còsmiques que ara dona lliçons des de Waterloo. En un país normal, Artur Mas hauria hagut de canviar de continent i d’identitat, i si encara hi ha alguns empresaris o militants que volen que torni vol dir que continuem malalts, i d’una malaltia molt difícil de curar.

Mas és el Glovo de la mort. La transporta amb ell i és el primer que et lliura quan arriba. Mas és la teva garantia del fracàs, i si mires bé com parla i es mou veuràs ben visibles les pistes de la destrucció. El seu humor és la calavera que riu, els seus jocs de paraules són de nen repel·lent que passa de curs perquè els seus pares són accionistes de l’escola. El seu projecte polític és mirar-se al mirall i veure-hi un Narcís que sempre arriba tard a recelar de tot.

Els més amoïnats pel possible retorn d’Artur Mas haurien de ser els convergents, els que en algun moment es van sentir a gust amb aquest partit encara que avui tinguin opcions polítiques més feréstegues (i més estúpides, per què ens hem d’enganyar). Els que més haurien de celebrar aquesta possibilitat són els partits de l’oposició. Juntament amb el PSC, no haurien de tenir cap dubte d’invertir tants diners com tinguin en la campanya resurrecció de l’expresident de la Generalitat, perquè si aconsegueix tornar, serà èpic el cràter que crearà a la política catalana i les noves majories que gràcies a la seva desfeta es podran forjar.

Ell va permetre que guanyessin els tripartits, el primer i el segon, i per acabar-ho de rematar, va convertir Carles Puigdemont en president. Ell va destruir Convergència i Unió, Convergència, i el president Jordi Pujol. Ell va enviar Oriol Pujol a la presó perquè Macià Alavedra i Lluís Prenafeta es donessin de baixa del partit, en lloc de fer-nos costat en els moments difícils com fa qualsevol partit decent i presentable. I ara diu que vol tornar a explicar-nos com hem de refer el que ell va destrossar. A banda de la tragèdia personal i política que Artur Mas encarna, es fa difícil imaginar d’on pot treure el nervi per alliçonar-nos amb tant de mal que ha fet a la societat catalana.