Tot està fet d’algú

Vaig somiar que conduïa el meu cotxe per una carretera que no estava feta d’asfalt, sinó d’esquenes humanes i lloms d’animals.

Una infraestructura com qualsevol altra, una obra pública. Les persones i les bèsties s’entrellaçaven amb una precisió admirable, espatlla amb espatlla, llom amb llom, formant una calçada flexible que cedia uns centímetres sota el pes de les rodes. Una realitat tova, com la dels rellotges de Dalí. Avançava a poc a poc per por de fer mal a aquells cossos, tot i que alhora comprenia que el problema no era jo, sinó l’existència mateixa d’aquell tipus de carreteres que s’estaven posant de moda perquè resultaven barates i no necessitaven gairebé manteniment.

No s’hi veien cares. Només clatells, vèrtebres, omòplats, crineres, pells, costelles que cruixien sota la pressió de les rodes. La transició entre unes espècies i unes altres era tan natural que resultava difícil advertir-ne la diferència. Tot era carn, al cap i a la fi. Hi circulaven altres cotxes. Alguns avançaven amb impaciència. D’altres feien sonar el clàxon, irritats perquè algú reduïa la velocitat per esquivar un colze o una peülla mal col·locats. Ningú s’estranyava del material de què estava feta l’autopista. Tampoc en la vigília ens preguntem de què està feta la comoditat. De què està feta la vida.

Al despertar-me vaig trigar uns segons a recuperar-me. El costum, vaig pensar, anestesia. Ens hem acostumat al fet que una part del món suporti el pes de l’altra. Ens acostumem a viure sobre esquenes alienes com si això fos un invent de la natura i no una construcció social. Gairebé totes les carreteres estan fetes d’algú. De repartidors, d’agricultors, d’infermeres, de l’esquena de vostè i de la meva, a més de la d’animals convertits en aliment, d’arbres transformats en mobles, de cossos i vides que desapareixen a sota d’una capa de comoditat tan negra i uniforme com l’asfalt. Al calçar-me, vaig descobrir a la sola de les sabates uns pèls que semblaven haver sortit del somni.

Subscriu-te per seguir llegint