Coses

Tot d’una m’agafa per pensar en una apocalipsi a escala mundial en què només sobrevisquessin els trasters, tots a vessar de coses. Ni rastre dels humans. Només els seus objectes. Totes aquestes possessions que sentim com una prolongació de nosaltres mateixos, amb què mantenim una vinculació emocional. El que guardem a desgrat de tot.

Sempre hem tingut una relació complicada amb les coses, fins i tot quan tenim lloc per encabir-les. Acumulem com si en depengués la nostra supervivència (així va ser en algun moment).

Quan l’espai s’esgota l’alliberem de mala gana per tornar de seguida a acumular. Per més Marie Kondo que ens animin a desfer-nos de tot o per grans clàssics de totes les tradicions -de Lao-Tse a Horaci, passant per Thoreau- que hagin cantat les virtuts de la renúncia, no hem après a renunciar. Només la mida dels pisos i els preus desorbitats de l’habitatge a les grans ciutats han imposat l’ascetisme. A contracor, no cal dir-ho.

En aquesta apocalipsi que imagino hi veig una IA que revisa un per un els petits cubicles plens de coses d’una ciutat com Barcelona o Madrid i classifica els amos per categories: «Viatgers estacionals», «pares nostàlgics», «Impràctics sense solució»...

La imagino formant munts amb el que s’ha trobat i elaborant estadístiques mentre una altra IA investiga la manera de desfer-se’n. Taules de surf, maletes, apunts de la llicenciatura, roba de nadons que van néixer fa dècades, peces de recanvi de cotxes extints, col·leccions d’inútils -maquetes de vaixells, discos compactes, plomes estilogràfiques...- , coses, totes aquestes, que cap altra espècie hauria inventat sinó nosaltres.

La conclusió final de la IA, una vegada revisada en línia la literatura existent, seria que Ciceró, Horaci, Lao-Tse i el mateix Henry David Thoreau van ser en la seva vida i la seva obra fervents defensors dels trasters i els pisos diminuts, que van aconseguir en una sola generació el que grans pensadors de tot arreu pregonaven des de feia segles.