Girona, paradís de les bicicletes

No he mirat mai la sèrie «El paradís de les senyores», que emet TV3 ambientada en uns grans magatzems de Milà. N’he vist només llambregades de cua d’ull. Sense entrar en el nucli argumental sempre he trobat un encert les reiterades crides amb imatges a la ciutat de Milà i molt especialment a la seva Catedral.

La síntesi entre la ficció i la realitat, el punt de trobada material i físic en l’arquitectura monumental, en el patrimoni, sempre m’han semblat un encert i un camí segur.

No sé ben bé com he pensat que pel nostre context ciutadà la referència al paradís de les bicicletes era una bona imatge per tal de desmentir totes les afirmacions que situen la moda de les bicicletes a Girona com un llast, un punt negatiu, en la imatge i en l’oferta de la ciutat. He associat la sèrie italiana a la nostra moda de les bicicletes i he pensat que una síntesi entre el nostre patrimoni monumental i el paradís de les bicicletes podia tenir la virtut de relligar dos valors afegits de gran força.

Ara mateix l’Ajuntament ha volgut aprofitar l’avinentesa per tal de regular un conjunt molt divers d’activitats econòmiques i hi ha volgut afegir els establiments variats dedicats al món de la bicicleta. És indubtable que hi ha sectors que cal regular i que una excessiva concentració té efectes negatius. Però no em sembla de cap de les maneres que aquest sigui el cas de les bicicletes. Els establiments de bicicletes són locals nets, inversions sòlides, comerç efectiu que genera riquesa. I quin sentit té fer créixer els carrils-bici, incrementar les parades de Girocleta, celebrar una gran fira de la bicicleta com la Sea Otter i fins i tot impulsar la promoció d’un mallot ciclista de la ciutat d’una banda i de l’altra posar barreres als establiments ciclistes? He escrit altres vegades i avui em reitero a favor de la moda dels establiments de bicicletes a Girona. Em sembla, fins i tot, que la superació de molt de la mitjana, que una concentració forta, és l’expressió d’una tendència sòlida, d’una orientació positiva, d’un camí de progrés.

El salt qualitatiu que s’ha produït en aquest sector em sembla en molts aspectes determinant. Fidel testimoni d’una imatge i d’una marca de ciutat especialitzada. L’especialització esdevé positiva i genera sinergies que afavoreixen la transformació de la ciutat en el seu conjunt i del barri vell en la seva especificitat. Podem trobar diversos models de ciutat que s’han especialitzat en productes i en marca; ciutats de flors, ciutats de cotxes, ciutats de gastronomia, ciutats de cafè, ciutats de xocolata, ciutats de pessebres. En tots els casos l’especialització ha esdevingut un valor afegit. I aquest és, o hauria de ser, el cas de la ciutat de Girona. Especialització singular, és clar, no una especialització banal.

Resulta però que s’ha generat un clima advers. Un estat d’ànim, un principi de rebuig. Les bicicletes serien la causa de la gentrificació del barri vell, de l’encariment de l’habitatge, de l’expulsió, s’ha arribat a dir, de la població autòctona en benefici de diverses menes d’expats. Però de què i de qui estem parlant?. Potser molts dels que ara s’agafen al barri vell com un lloc desitjable i que l’havien denigrat quan no s’hi podia viure són ara els conversos que potser en volen fer el seu barri exclusiu. Expresso només dubtes.

Hi he estat pensant i m’ho he estat mirant. Primer el comportament i la naturalesa dels ciclistes. Amb excepcions inacceptables he de dir que el comportament general dels ciclistes i dels establiments de bicicletes és força exemplar. No només això sinó que la mateixa ciutat ha fet del món de la bicicleta una aposta clara i decidida, tant per l’ús cada cop més freqüent de la Girocleta com per les apostes de la plataforma Mou-te en bici. Això ens obliga a considerar que en termes estadístics hi ha potser més ciclistes autòctons que ciclistes forasters, que els comportaments discutibles, sempre minoritaris, es reparteixen a una banda i altra i que si els ciclistes autòctons fan un ús intensiu de la ciutat els ciclistes forasters fan servir la ciutat de base i punt de partida però les seves rutes desborden de manera immediata els entorns urbans.

Vist així només sé veure aspectes positius a la transformació de Girona en el «paradís de les bicicletes». Per capacitat adquisitiva, per voluntat d’inversió, per la consolidació d’un entramat empresarial de botigues, tallers, despatxos i locals complementaris d’esbarjo. Tot suma. Tot genera riquesa. S’obren locals tancats, es paguen lloguers, es dibuixen uns paràmetres més que raonables d’una activitat empresarial que ha esdevingut l’antídot i el motor contra la devastació i la desertització comercial del barri vell. I de veritat no sé veure cap motiu irreparable d’animadversió cap als ciclistes que com és ben evident s’han d’adaptar a les normes de convivència cívica.

Només cal definir la geografia dels locals tancats i dels locals oberts, la geografia de la Rambla, de Santa Clara, de Ballesteries. I la geografia de la degradació urbana d’una banda i de la regeneració urbana de l’altra.

Per altra banda hi ha en el món de la bicicleta i de les seves rutes una voluntat de descoberta del paisatge i del patrimoni. Les carreteres de les Gavarres, la de Santa Pellaia, la de la Ganga, la ruta dels Àngels des de la Creueta i des de Madremanya, la carretera de Monells, les rutes del Baix Ter. Totes plenes de ciclistes que enforteixen el seu cos i practiquen esport.

La veritat és que només sé veure avantatges en el món, i en la moda, de la bicicleta. I els avantatges superen de molts els inconvenients. Una visió positiva de la ciutat i del país ens condueixen a la superació de les contradiccions aparents i a la necessitat d’afirmar els valors sòlids d’un món que representa una injecció d’optimisme i de crèdit per al present i el futur de Girona i tota la seva demarcació.