Homes sota sospita

Vostè és pare i les seves filles petites li demanen anar al lavabo, les portaria al lavabo d’homes o al de dones? Si vostè és un home amb un càrrec rellevant, és en una cimera o una reunió transcendental en una altra ciutat, però la seva dona es posa de part, ho deixaria tot per assistir al naixement? Si es troba amb un amic i li ve de gust abraçar-lo, es contindria per evitar que algú pogués qüestionar la seva masculinitat? I si una peça de roba que li agrada es considera massa femenina, evitaria posar-se-la per no ser jutjat per la seva roba?

Doncs els dic els noms i els homes que hi ha al darrere d’aquestes notícies, perquè són reals. Començo una per una. La més recent: el futbolista Ferran Torres, convertit en objecte d’especulació sobre la seva orientació sexual després que circulessin unes fotografies a Eivissa en què se’l veu abraçat al seu company Marcos Llorente. Amb un gest d’afecte entre dos homes n’hi va haver prou perquè en les xarxes socials es comencés a dubtar. A això s’hi va sumar certa premsa sensacionalista, amb titulars entre la sospita i el dubte. Com si la proximitat física, l’afecte o la intimitat entre homes necessitessin una explicació que tingui una lògica. Tot això perquè encara hi ha qui considera que dos homes no es poden abraçar, mostrar afecte o tenir una relació pròxima sense que immediatament es posi en dubte la seva masculinitat o la seva heterosexualitat.

Un altre cas és el del jugador de futbol Jérémy Doku, que va decidir abandonar la concentració de Bèlgica en el Mundial per ser present en el naixement del seu primer fill. Perquè de mundials n’hi ha més, però veure néixer el teu fill només passa una vegada a la vida. Doncs una periodista francesa va retreure que no estigués amb l’equip perquè «és un moment desagradable en què el pare és inútil». Davant la petició de més implicació dels pares, es continuen premiant socialment els vells models de paternitat.

Una altra situació la vam poder veure en un vídeo viral als Estats Units. El pare viatjava sol amb les seves dues filles petites. Elles necessitaven anar al lavabo i ell va optar per entrar en un lavabo de dones buit. Va pensar que portar-les a un lavabo masculí ple d’homes desconeguts era la pitjor opció. Una cosa que semblava normal va deixar de ser-ho davant la intolerància d’alguns. L’escena va acabar amb crits i retrets per part d’un senyor força conservador, que va trucar a la policia perquè el detinguessin. Ningú va preguntar per què un pare va haver d’entrar en un lavabo de dones, davant la falta d’altres espais. La pregunta era per què ell era allí.

I anem al cas del cantant Manuel Carrasco. Aquest estiu l’han criticat en les xarxes per la seva vestimenta, massa «femenina» als concerts, segons alguns. El cantant no ha callat i ha respost: «Et semblo femení. I? De debò? Encara anem per aquí a hores d’ara?». Anys de lluita del feminisme remarcant que la moda no ha de tenir gènere, perquè el debat continuï.

No semblen notícies relacionades. No obstant, totes tenen un mateix fil conductor: homes que s’aparten, encara que sigui mínimament, del paper que s’espera d’ells. I per això, com a desenes de dones que tampoc compleixen el seu paper, el masclisme els acaba posant en el judici públic. La masculinitat sembla haver-se convertit en una prova permanent en què s’augmenta l’exigència. Qualsevol gest que surti d’aquest ideal es pot convertir en motiu de burla o retret.

El problema no són ells. És part d’una societat que continua associant la masculinitat al rendiment o la duresa o la necessitat permanent de demostrar una determinada virilitat. Perquè, si aconsegueixen això, assenyalar els «no homes» o reconduir els que s’escapen de la norma, obtindran el que busquen: qu e la imatge, les normes i les expectatives de la cura o l’afecte siguin responsabilitat de les dones. Així que, en èpoques reaccionàries, els exàmens d’homenia estaran a l’ordre del dia. Mentre cada pas fora del guió continuï sent motiu de sospita, la igualtat continuarà sent una tasca pendent per a tothom.