Misantropia

Cada vegada m’agrada menys la gent, li dic a la mama, quan sec al costat seu a la platja. Acabo de sortir d’intentar fer una nedada al mar, i ha estat quasi impossible. L’aigua ja no està fresqueta: frega els trenta graus. El que fa només uns anys era un mar cristal·lí, ara és una sopa tèrbola en la qual suren plàstics, tovalloletes i trossos de líquens marins arrencats sense miraments per tots aquests banyistes que grimpen per les roques per fer (o fer-se fer) fotos. Dels corbs marins que no fa gaire hi havia sempre en aquestes mateixes roques, és clar, no en queda ni rastre. Mentre intentava nedar cap al fons, he passat pel costat d’un individu de mitjana edat que tenia un pobre cranc a la mà esquerra: ensenyava a les seves filles com li anava arrencant les potes d’una en una, mentre les nenes xisclaven i aplaudien. Un dels energúmens que s’havia enfilat a les roques ha saltat a l’aigua sense importar-li gens l’ensurt que s’han emportat dues senyores grans a qui ha ben ruixat. Un grup de nois i noies que superen llargament la vintena es posen a jugar a pilota entre crits i esquitxos, ignorant la dona que intenta banyar-se amb un nadó enganxat al pit. Dos nens, amb les seves pales per fer castells de sorra, trituren una medusa a la vora del mar, animats per la seva mare. Una àvia entra molt decidida a l’aigua amb el seu net, d’un parell d’anys, als braços, mira a costat i costat i, quan es pensa que no la veu ningú, li treu el banyador a la criatura, l’esbandeix una mica al mar i emprèn veloçment la retirada amb el nen, ara nu, a coll. A la vora els espera una dona (suposo que la mare de la criatura) que ha estat gravant l’escena amb el mòbil i no pot parar de riure. Quan m’hi fixo bé, veig que al lloc on hi havia l’àvia amb el nen ara hi sura una cosa: és una caca, i no pas petita.

Fins aquí hem arribat. Encara que prefereixo no pensar-hi, assumeixo que quan entro al mar no m’estic submergint només en aigua salada: em banyo en la suor i els pipís diluïts de centenars de milers de persones, en les partícules de cadàvers en descomposició de peixos, dofins i molts altres animals (i també de persones), en la brutícia que arrosseguen rius i rieres, en les restes de gasolina i dièsel de llanxes, iots i vaixells de mercaderies. Però d’aquí a estar nedant al costat de la tifa d’un nen hi ha un tros.

Surto de l’aigua fastiguejada i enfadada, i avanço per la sorra intentant no trepitjar cap tovallola, evitant la brutícia que han deixat els meus congèneres: restes de menjar, llaunes, burilles, bosses, ampolles (tot i que les gavines ja s’encarreguen del menjar). Sento la conversa per videotrucada que manté a crits una dona, que competeix en volum amb la música que surt de l’altaveu d’un adolescent endormiscat.

Cada vegada m’agrada menys la gent, li torno a dir a la mama, per si no ha quedat prou clar.