Tots pixem del mateix color

Suposo que molts de vosaltres heu vist la pel·lícula Hidden Figures del director Theodore Melphi i basada en el llibre de Margot Lee Shetterly, on se’ns conta la història de tres dones afroamericanes que als anys seixanta del segle passat varen tenir una intervenció essencial en els preparatius de l’arribada a la lluna de l’Apollo XI. Sense el seu treball i el seu talent, el comandant Neil Armstrong no haguera pogut dir allò de un pequeño paso para el hombre y un gran salto para la humanidad. Armstrong, enginyer aeronàutic, blanc, heroi de guerra i prototip del somni americà va assolir la glòria pujat als muscles entre d’altres d’aquelles dones negres que patiren el racisme, l’aïllament i el rebuig dels seus col·legues. Reconec que l’escena on Al Harrison, interpretat per Kevin Costner, trenca amb un martell el cartell que posa Coloured Women en el bany de dones m’esgarrifa cada cop que la veig. No hi ha lloc per a la segregació entre blancs i negres. Here at the NASA we all pee the same color diu Al Harrison. Quina veritat més universal resumida en tan poques paraules.

Dissortadament, aquells ideals que esclataren amb les reivindicacions pels drets civils als EUA amb figures com Angela Davis o Audre Lorde sonen a hores d’ara com la llunyana lletania dels monjos gregorians, melodies enfonsades en un temps ja oblidat, ja superat. Els actuals vents ultraconservadors que bufen arreu del món estan arramblant amb qualsevol vestigi d’humanitat que poguera haver sobreviscut a la catàstrofe.

Ja no hi ha límits, totes les línies roges s’han sobrepassat per aquesta ideologia postfeixista que ha fet de la mentida, l’engany i el negacionisme el seu sant i senya. Tant se val si parlem del genocida Netanyahu, del dictador de nova planta Trump o de qualsevol dels seus satèl·lits a França, a Itàlia o a Espanya. Són tots caps de la mateixa hidra. En talles un i en creixen dos.

Les conseqüències d’aquesta onada xenòfoba estem patint-les cada dia i sembla que només estem al principi. Per molt que les societats estiguem ja anestesiades davant cada una d’aquestes bestieses, cal reflexionar si l’immobilisme no ens farà arribar a un punt de no tornada on tot estarà perdut i ja no serà possible reaccionar. No podem continuar veient a Instagram vídeos de nens i nenes palestins mutilats per les bombes sionistes i passar pantalla. Fer un m’agrada o posar-les en la nostra història, tot i que ens categoritza com sensibles al fet, no és la solució. Com deia Audre Lorde, els nostres silencis no ens protegiran. Cal parlar, però sobretot cal actuar. Embrutar-nos les mans. Potser encara no sabem com, però el que queda clar és que de la inacció no en sorgirà res de bo.

Per xafar el terra i anar a casos concrets, si podem sentir al diputat i portaveu de VOX José María Figaredo dir que s’ha de caçar una per una a les persones -recordem, persones- que han entrat a Ceuta i no se’ns encén la sang, és que definitivament hem arribat a la fi del camí. Perquè aquestes paraules no són el vòmit d’un extremista aïllat. És la posició política d’un partit que està soscavant els fonaments de la nostra democràcia.

La filòsofa italiana Donatella di Cesare al seu últim llibre Tecnofascismo fa una encertadíssima anàlisi de com les democràcies actuals estan esdevenint en etnocràcies, és a dir, sistemes polítics on la raça, la sang i la pertinència a la nació defineixen els estats. Ja no importen els drets humans, ni la justícia, ni els principis de l’Organització de Nacions. Preval l’odi al diferent. És la vella controvèrsia entre ells i nosaltres, però portada fins a les últimes conseqüències. Quan es deshumanitza a l’altre ja tot està permès: la humiliació, el robatori de terres, l’internament en camps de refugiats de tots el que sobren, de les no persones. La deportació, l’assassinat, el genocidi estan esperant-nos passat el cantó.

Tal volta el més intel·ligent és utilitzar les armes de l’enemic. Quan tot està perdut llavors no hi ha res perdut, parafrasejant al nostre poeta. La distinció que fa la dreta i la ultradreta entre ells i nosaltres, criminalitzant als immigrants, als pobres, als que viuen als marges, als que no s’han integrat en la nostra cultura cal que sigui la mateixa distinció que marqui la diferència entre aquests immorals i nosaltres. No es pot conviure amb qui alça murs i nega la seva condició humana a una persona tan sols pel fet d’haver nascut a Síria o al Senegal. És un error pensar que la pedagogia farà que un dia recapacitin i en un exercici d’autoreflexió s’adonin de quan equivocats estaven. Un error i una pèrdua de temps, un temps del qual lamentablement ja no disposem.

Deia Leonard Cohen que a voltes un sap on està només mirant a aquells que té enfront. I quan es tracta de drets humans no es pot contemporitzar amb l’enemic. Tot i que ens pot saber greu, no hi ha una altra paraula per qualificar als que, si pogueren, ens deixarien ofegar en la mar. Hem d’entendre que amb aquesta gentola no tindrà cap consideració amb nosaltres. Tenir-la amb ells pot ser que ens faci arribar massa tard.

Esperem no retrocedir setanta anys, tornar a l’edifici de la NASA i veure a un operari que, trepant en mà, fa els forats per a tornar a posar dos cartells en el bany de dones: Coloured Women i White Women.

Això serà el punt final.