Tres actrius i el delator de Lorca

El 18 d’agost va fer 90 anys d’una de les vergonyes més grans de la nostra història: l’assassinat de Federico García Lorca. Ramón Ruiz Alonso, polític, diputat i militant de la CEDA, va ser l’encarregat de denunciar-lo per «roig perillós», «espia rus», «maçó» i «homosexual». El final, ja el sabem tots. L’afusellen i mai més no es troben les seves restes. Els rumors diuen que un dels que va disparar, Juan Luis Trescastro, s’enorgullia d’haver-li disparat dos trets pel cul per maricón.

La setmana passada, sembla que per ser maricón, també van matar un noi de 27 anys a Alacant. La meva primera intenció era parlar d’això, però falta més concreció i cobertura d’aquest fet; els mitjans s’haurien d’haver posat més les piles… El que sí se sap del cert, és que després de 90 anys el patriarcat continua matant homesexuals i dones.

Tornant a Ramón Ruiz Alonso, vaig haver de fer una recerca ràpida, ja que no en recordava el nom, i resulta que, a part de delator, va ser el pare de tres actrius arxiconegudes del panorama espanyol: Emma Penella (no surt a Plácido, sinó al Verdugo, jo també m’he confós), Terele Pávez i Elisa Montés. Sent aquesta última, mare d’Emma Ozores, per tant, dona del director Antonio Ozores.

No em digueu que la vida no és fortíssima. Quan he descobert això, he buscat ràpidament si aquestes tres estrelles van interpretar en algun moment de les seves carreres alguna obra del poeta i dramaturg fet assassinar pel seu pare. I, no. I m’he quedat tranquil·la, però després he pensat que potser hauria estat una bona manera de reconciliar-se amb la història i, acte seguit, he pensat si existeix cap reconciliació possible.

Sense voler frivolitzar, m’hauria encantat veure al pare tancat a la garjola per xivato i mentider, veient com la seva filla Terele Pávez recollia un Goya per haver interpretat una Bernarda Alba ben embogida i trasbalsada (no em digueu que no li esqueia el paper). A la seva altra filla, Emma Penella, rebent un TP de Oro per haver fet de Poncia en una sèrie, amb la mateixa mala llet que la caracteritzava a Aquí no hay quien viva. I a Elisa Montés aixecant un Valle-Inclán per la seva interpretació sense arestes de Yerma.