Fa pocs dies, milers de persones van mirar el cel al mateix temps

Fa pocs dies, milers de persones van mirar el cel al mateix temps. No es coneixien. No pensaven igual. No tenien la mateixa fe ni probablement les mateixes idees sobre gairebé res. Però durant uns minuts van fer una cosa molt senzilla: van deixar de mirar-se els uns als altres i van mirar cap amunt. Era un eclipsi.

La ciència ens explica perfectament què passa quan la Lluna se situa entre el Sol i la Terra. Sabem calcular-ho, preveure-ho i anunciar-ho amb una precisió extraordinària. El que no sé si sabem calcular és una altra cosa: què passaria si, durant uns minuts, fóssim capaços de mirar tots en la mateixa direcció. No caldria organitzar una gran trobada mundial. Ni preparar discursos. Ni posar-nos d’acord en les nostres idees. Només mirar. Potser descobriríem que sota el mateix cel hi cabem tots. És una idea senzilla, però avui gairebé sembla revolucionària. Ens passem bona part del dia discutint sobre allò que ens separa. Les fronteres, les ideologies, les religions, les llengües, les identitats. Ens hem acostumat tant a defensar la nostra veritat que, de vegades, ja no tenim temps per escoltar la de l’altre. I mentrestant, el cel continua sent el mateix per a tothom. També per a qui fuig d’una guerra. Per a qui dorm al carrer. Per a qui espera notícies d’un familiar. Per a qui viu amb por. I també per a nosaltres, que tenim la sort de contemplar-lo sense haver de fugir de res. Potser aquí hi ha una de les coses que més em va fer pensar aquell eclipsi. La pau no comença només quan callen les armes. Comença molt abans. Comença quan deixem de considerar l’altre un enemic. Quan som capaços d’escoltar una opinió contrària sense convertir-la en una ofensa. Quan descobrim que ajudar algú no ens fa més petits. Quan entenem que la dignitat d’una persona no depèn de si pensa com nosaltres.

Per als qui creiem, mirar el cel també pot ser una manera de recordar Déu. No per fugir de la realitat, sinó precisament per tornar-hi amb una mirada diferent. Jesús va dir: «Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu». Treballar per la pau. No simplement desitjar-la. Aquesta diferència em sembla important. Perquè és molt fàcil demanar la pau per al món i molt més difícil practicar-la a casa, amb els amics, amb la família, amb qui pensa diferent o amb aquella persona que ens ha fet mal.

Potser l’eclipsi ens va regalar uns minuts per mirar cap al cel. Ara ens toca tornar a mirar cap a la terra. I preguntar-nos què podem fer nosaltres perquè la pau que demanem allà dalt comenci aquí baix. Perquè tots compartim la mateixa casa. I potser aquest és el primer motiu per començar a cuidar-nos els uns als altres.

Subscriu-te per seguir llegint