Estimar els pubs, estimar els bars

El nou primer ministre britànic Andy Burnham ha volgut demostrar la sensibilitat del lloc d’on venia, l’alcaldia de Manchester, on havia guanyat un gran prestigi per la manera en què ha sabut recuperar un lloc decadent, amb dues primeres decisions. La primera té a veure amb la construcció d’habitatges socials, i la segona amb un pla de mesures econòmiques i fiscals per protegir els pubs, així com els clubs on hi ha actuacions de música en directe. La decisió, que podria considerar-se populista en altres circumstàncies, ha estat molt ben rebuda. Si hi ha una cosa que preocupa als ciutadans d’aquell país, amb independència de la seva orientació política, és la crisi de supervivència a la qual s’estan enfrontant els pubs en els darrers anys, amb un parell o tres de tancaments diaris i centenars de locals amb les persianes baixades.

El pub britànic no és només un local de restauració. Es tracta d’una veritable institució del país: element fonamental de cohesió de les comunitats locals i dels barris de les ciutats i element identificador de cara en fora de l’estil de vida britànic. Qualsevol lector que hagi tingut ocasió de viatjar a Gal·les, Escòcia, Anglaterra o a la veïna Irlanda sabrà del que parlo perquè segur que l’ha trepitjat per fer una pinta de cervesa (gairebé mig litre) com si fos un britànic més. Amb una arquitectura, una decoració, uns rètols d’entrada, uns noms grandiloqüents (Duc o Príncep, lleons o armament) que guarden una certa imatge unitària que els identifica fàcilment. La creativitat està admesa de forma molt limitada si es vol que es digui que allò és un pub.

A finals dels anys vuitanta vaig passar-me cinc setmanes a Londres fent un curset d’anglès. Prop de l’acadèmia teníem un pub on solíem anar els alumnes a menjar alguna cosa ràpida per dinar. Hi havia un sol plat del dia i punt, de difícil digestió, perquè els anglesos tenen un cuinar molt bàsic i tot acaba estant preparat, bullit o especiat en excés. A vegades tenien aquells pastissos de carn tan característics i ocasionalment una peça gran de rosbif que anaven tallant. Ja llavors hi veié clarament que hi havien habituals: amics, coneguts i saludats. Però quan realment t’adonaves del seu paper de socialització era a partir de les cinc de la tarda. En sortir de treballar, legions de persones envaïen literalment els pubs per començar a beure cervesa. Era un espectacle.

Llavors encara subsistia una norma que obligava als pubs que tanquessin a les onze, obrissin els llums i fer fora a tothom al crit de «the pub is closed». Abans que això passés, cap a tres quarts, un cambrer tocava una campana dient en veu alta: «Last order». Era l’oportunitat de fer la darrera comanda a la barra, un clímax de gran alegria i amistat, això em semblava. Després l’espectacle consistia que una gran majoria sortien al carrer força begudes, però no hi havia cap penalització o desprestigi social. Això jo no ho vaig entendre fins que una amiga meva em va explicar la seva experiència vital a Dublín on es va traslladar amb un fill adolescent.

Com que un company de la nova feina tenia un fill de la mateixa edat va suggerir-li que sortissin plegats un divendres a la tarda. El dilluns següent la meva amiga, que no va poder acompanyar-los, esperava alterada al company. Es veu que el noi havia tornat al vespre a casa ben borratxo i volia saber on l’havien portat. L’irlandès va dir-li que havien estat tots junts a un pub amb altres famílies i que seria millor que ella els acompanyés el següent divendres i quedaria tranquil·la. Així ho va fer i va constatar que aquests excessos són habituals i es comparteixen entre amics o en família sense cap complex. També va acabar més alegre del compte.

La crisi dels pubs anglesos té múltiples causes. Els altíssims impostos de tota mena, el despoblament del centre de les ciutats que desertitzen antics carrers comercials, les competències dels comerços que venen alcohol, canvis d’hàbits socials, etc. El mateix hereu de la corona, el príncep William, està deixant-se veure a pubs per degustar una cervesa declarant: «I love pubs». «Estimo els pubs», proclama, mentre beu una cervesa que suposo gens freda, cosa que personalment detesto. Mai he entès com la prenen pràcticament tèbia. En fi, coses dels anglesos, però el que defensen pels seus pubs nosaltres ho hauríem d’aplicar als bars de poble o de barri per defensar-los i estimar-los. Un grup de cases és una urbanització. Si hi afegeixes un bar, allò ja comença a ser un poble.

Subscriu-te per seguir llegint