La Paraula de Déu s'ha fet carn: L'Evangeli segons Joan

L’escolapi Rodolf Puigdollers, que ens havia anat oferint una edició singular dels evangelis sinòptics, a finals de l’any passat ens va oferir La Paraula de Déu s’ha fet carn: L’Evangeli de Joan, seguint els mateixos paràmetres: notes explicatives a peu de pàgina, primmirat vocabulari bíblic il·lustratiu, tintes de colors (en negre el text de la primera redacció; en blau, la darrera redacció; en verd, les glosses afegides al s. II i en vermell, el relat de la dona adúltera, que es considera un relat no joànic), versaletes per a les paraules clau, cometes altes o angleses per a les cites de l’AT i cometes baixes o llatines per als textos d’intervenció d’algun personatge.

Ara bé, si en els tres sinòptics, l’autor emprava com a text base el de la Bíblia Catalana Interconfessional, ara en el cas de Joan, seguint el còdex de Beza conservat a Cambridge, l’autor ens informa en el pròleg que ha «optat per realitzar una nova traducció per tenir més llibertat per tal de reflectir amb més detalls els termes i fins i tot l’orde de les paraules, malgrat resulti en alguns casos una traducció més dura». Primera gran aportació, doncs: una nova traducció del Quart Evangeli en català.

N’hi ha moltes més, d’aportacions, com ara la iconologia del llibre, que no tinc espai per comentar. Puigdollers segueix un especialista com R. E. Brown i ens assabenta que la comunitat joànica s’originà a partir de judeocristians (un grup de jueus marginal i un altre de deixebles del Baptista), al qual s’afegí un grup de samaritans i, finalment, un grup de paganocreients. Aquesta comunitat coneixeria l’Evangeli de Marc i, en contrapartida, els anys 75-80, redactaria un primer text, de molt diferent sensibilitat, per expressar la seva fe en Jesús, Messies i Fill de Déu. Per exemple, els «relats sorprenents», que allà són «miracles» de força i potència, aquí prendrien forma de pregons «senyals simbòlics» que manifesten la glòria de Jesús. Ara bé, una part important d’aquesta comunitat joànica, durant els anys 80-85, es va allunyar de la realitat històrica de Jesús i en va fer una interpretació intuïtiva, interior i espiritual de caire pregnòstic. Entorn de l’any 85, aquest grup s’escindí de la comunitat, causant molt dolor, del qual tindríem ressò a la primera carta de Joan (2,19). La comunitat, ferida molt profundament, es recuperaria gràcies a una «figura singular». Puigdollers identifica aquesta «figura» amb l’«Ancià», terme que apareixerà a l’inici de les cartes 2a i 3a. Traspassada ja aquesta «figura», en els anys 90-100, algú de la comunitat realitza una darrera redacció del text evangèlic, amb biaix antignòstic, tot posant l’accent en la historicitat carnal de Jesús, en la dimensió de l’Esperit Sant i en la necessitat de mantenir-se units amb les altres comunitats cristianes, encapçalades per Pere. En aquesta darrera redacció, la «figura» recuperadora es transformarà simbòlicament en el deixeble que Jesús estimava, de manera que, si en la primera redacció de l’Evangeli, cap indici fa pensar en algun autor determinat, en la darrera redacció hi ha indicis suficients per relacionar la redacció amb la figura anònima del deixeble que Jesús estimava -també conegut com l’altre deixeble-, sense que això signifiqui que en sigui l’autor material (el nom del qual no s’ha pogut esbrinar mai).

Quant a l’estructura del llibre, seria doble: lineal i concèntrica. Per a l’autor, a l’entremig d’un entrepà constituït per l’Himne inicial al Logos (1,1-18), i l’apèndix final (21,1-25), per a ell de segona redacció, llevat de l’inici primitiu (1,6-7a.b), hi hauria set blocs que avancen linealment cap a la primera cloenda (els senyals s’han triat perquè creguem que Jesús, el Messies, és el Fill de Déu i obtinguem la vida eterna segons 20,30-31).

Ara bé, aquests set blocs, per a Puigdollers, tenen també una estructura concèntrica lligada a una festa i a un senyal. Serien aquests: a) 1,19-2,11, amb la festa de les noces de Canà i el senyal de la conversió de l’aigua en vi; b) 2,12-4,54, Pasqua dels jueus i Purificació del Temple en 1ª redacció (curació d’un membre del Regne en 2ª: 4,43-54) més dos diàlegs, amb Nicodem i la Samaritana; c) 5,1-47: durant una festa dels jueus, guarició en dissabte d’un paralític a la piscina de Betzata; d) 6,1-71 o bloc central: prop de la Pasqua, la festa dels jueus, multiplicació de pans, Jesús camina sobre el mar i discurs del pa de vida a Cafarnaüm; c’) 7,1-10,21: prop de la festa dels Tabernacles, guarició del cec de naixement enviat a la piscina de Siloè, on li retorna la vista; b’) 10,22-11,50, durant la festa de la Dedicació, sis dies abans de la Pasqua jueva, resurrecció de Llàtzer, després d’haver-se manifestat com a Bon Pastor (10,1ss) i Messies als jueus que el volen apedregar 10,22-39); a’) 13,1-21,25, durant la Parasceve o Preparació, de la Pasqua, rentament de peus -únic Evangeli que el reporta- passió, mort i resurrecció de Jesús.

Set blocs, el central dels quals, com he dit, és el quart, entorn del qual giren els altres. Així, juguen a) i a’) amb relació a l’hora; b) des de la purificació del Temple al diàleg amb la Samaritana amb qui s’identifica com a Messies, es relaciona amb b’), on es manifesta com a tal, sobretot amb la resurrecció de Llàtzer; c) i c’) s’aduen per dues guaricion si dues piscines. I al bell mig, d), el bloc central, una profunda reflexió sobre l’Eucaristia, el Pa de Vida com a manifestació de la presència de Jesús de nodreix tots els creients i com a presència del Crucificat-Ressuscitat enmig nostre lliurant-nos la salvació de la mort. Vet aquí el contingut significatiu del llibre. Tant el relat, en la proximitat de la pasqua, de la multiplicació dels pans com dirigint-se a la barca dels deixebles caminant damunt del mar tot presentant-se com el «Jo soc», són el punt de partença de la gran reflexió de Jesús com aliment de Vida eterna. Qui se’n nodreix no passa fam ni set i viu per sempre segons l’evangelista.

Subscriu-te per seguir llegint