Refugi climàtic, un cataplasma?

L’estiu que patim ens dona prou indicadors que el clima està canviant: el mar s’ha escalfat més que mai, s’han assolit temperatures a terra fins i tot superiors als 40 °C, el nombre de nits tropicals a la ciutat de Barcelona han superat la cinquantena, hem patit tempestes amb precipitacions molt intenses en pocs minuts, etc. La tendència de tot plegat sembla confirmar els pitjors escenaris dibuixats pels científics. Els fets són tossuts i negar el canvi climàtic per raons fonamentalment polítiques, no té cap mena de lògica. El temes de medi ambient no s’escapen als dictats de la moda. Si fem un curt repàs a la història dels darrers cinquanta anys per analitzar quins han estat els temes preferents, primer es va parlar molt de desertització, biodiversitat i capa d’ozó, després de la sostenibilitat i Agenda 21 per arribar finalment al canvi climàtic i la transició ecològica. Totes elles són problemàtiques molt importants i, per tant, el tema rau fonamentalment en com són tractades per comprensió de la població general, que a la cap i al fi és qui haurà d’aplicar les polítiques que es decideixin. Darrerament, ha reeixit el concepte «refugi climàtic», que sona a catastròfic potser pel record dels «refugis atòmics» que ens haurien de salvar d’un desastre bèl·lic. Si s’analitza bé això dels refugis climàtics, ens adonem que no són més que espais públics amb aire condicionat que obren les seves portes fora de l’horari habitual per acollir a víctimes de la calor (tradicionalment els cinemes han estat refugis climàtics sense saber-ho per a tots aquells que a l’estiu anem més al cinema que mai) i parcs amb arbres i tendals. No sembla una tecnologia massa avançada, però totes les administracions s’afanyen a publicar guies i llistats de refugis climàtics. L’eficàcia del nou invent francament no la veig. En primer lloc, els refugis climàtics (com els atòmics) només poden salvar a una part molt reduïda de la població: famílies felices que un dia es lleven i decideixen anar a una biblioteca per no passar calor. Però si el problema són les nits tropicals, les que no deixen descansar, no veig com la població pot acudir massivament a dormir a alguns d’aquests refugis, que probablement tancaran.

Malgrat els refugis, tan publicitats, a l’onada de calor del mes de juny, en només quatre dies, un total de 43 persones van morir a Catalunya per causes atribuïbles a les altes temperatures, segons les dades del Sistema de Monitoratge de la Mortalitat Diària (MoMo) de l’Institut de Salut Carlos III. I a tot l’estat, l’any 2025 van perdre la vida quasi 4.000 persones. Les dues xifres suposen uns increments molt forts referents als antecedents disponibles. És d’esperar que quan es tanqui el balanç de l’any 2026, les xifres faran esgarrifar, molt per damunt dels morts per accidents de trànsit als que, amb raó, dediquem tants esforços.

Quan jo era petit, fa d’això massa temps, hi havia una pràctica mèdica avui quasi oblidada que era el cataplasma, un tractament tòpic de consistència tova i, normalment, calenta, que s’aplicava amb diversos efectes medicinals, especialment antiinflamatoris. La meva mare n’era molt partidària durant els meus freqüents estats febrils i malgrat que ben segur l’eficàcia era molt reduïda enfront a un antibiòtic, sempre era preferible una cosa calenta al pit que una injecció o un supositori a on no cal dir.

Això del refugi climàtic em sona a cataplasma. Parlem clar: si l’escalfament ha vingut per quedar-se i volem evitar morts associades a les onades de calor, s’hauria de pensar amb persones malaltes o grans amb poca mobilitat o que estan al llit, incapaces de desplaçar-se fins a l’illa de fred que les administracions anuncien. És indubtable que aquests col·lectius difícilment poden resistir les onades de calor si a més pateixen temes de cor o respiratoris. El que caldria és aïllar convenientment els seus edificis, fer que puguin tenir accés a equips d’aire condicionat (subvencionant la compra o almenys abaratir-los, amb un IVA reduït), aconseguir que la despesa energètica no sigui una barrera més insalvable i, fins i tot, disposar de residències temporals per combatre els embats més forts de la calor. És a dir, cal un enfocament social generós envers un col·lectiu que s’està convertint en una víctima creixent de l’alteració climàtica, silenciosa i menys espectacular que l’increment del nivell del mar, la pèrdua de les glaceres o els incendis forestals.

Davant d’un problema com aquest, no són suficients els cataplasmes i cal actuar d’una manera decidida, congruent amb la importància del problema del qual tots ens omplim la boca. Qualsevol altra catàstrofe que produís milers de morts a l’any, seria objecte d’un tractament preferent als mitjans de comunicació. En canvi, costa trobar dades de les víctimes de la calor (16.500 a Europa l’estiu de 2025), a les que els refugis climàtics han servit per ben poc.

Collonades!, que deia en Pla des de la seva càtedra del Motel de Figueres (on, per cert, tant m’agradaria anar).

Subscriu-te per seguir llegint