Una qüestió sentimental

Estava intentant explicar al meu net què és una equació quan em vaig adonar que jo no ho sabia, o que ho sabia d’una manera mecànica. De sobte, una equació em va semblar un misteri.

Li havia posat un exemple molt senzill: 2 + 2 = y + 3.

Li vaig dir que allò era una equació perquè contenia una incògnita. Però tan bon punt vaig pronunciar la paraula incògnita, la meva ment es va enfosquir una mica. Una incògnita és una cosa que és allà, encara que no sabem què és. Una presència desconeguda. Una lletra que ocupa provisionalment el lloc d’una realitat oculta.

La «y» estava fent el paper d’alguna cosa. Era una mena de màscara. Resoldre l’equació consistia a desemmascarar la lletra. Un petit relat policíac. Sabíem que el culpable era a l’habitació, encara que encara n’ignoràvem el nom.

Però el més estrany era el signe igual. Dues ratlles paral·leles afirmaven que allò que hi havia a un costat era exactament el mateix que allò que hi havia a l’altre, malgrat que totes dues expressions tenien aparences diferents. No s’assemblaven. El signe igual declarava que una cosa podia presentar-se sota dues formes diferents sense deixar de ser la mateixa. Hi ha en aquesta afirmació alguna cosa de filosòfic, potser de religiós.

Vaig pensar en Borges, en els seus miralls, els seus dobles, els seus mapes i els seus laberints. Una equació té alguna cosa de mirall. A cada costat s’hi reflecteix una mateixa realitat amb un altre rostre.

En la vida quotidiana, no saber ens inquieta. En una equació, en canvi, allò que no sabem rep una lletra i s’integra en l’ordre general. La «x» o la «y» no representen un fracàs, sinó la promesa d’una solució. El meu net esperava una explicació i jo m’havia quedat mirant aquelles dues ratlles horitzontals. Vaig pensar que potser l’univers sencer era una equació el segon membre de la qual no arribem a veure. Nosaltres vivim a un costat del signe igual, traslladant termes, eliminant parèntesis, intentant aïllar el misteri de l’existència. Vaig sentir el meu net dir que la solució era u. Li vaig respondre que sí. Però ja no estava segur de si el que havíem resolt era un problema matemàtic o una qüestió sentimental.

Subscriu-te per seguir llegint