Ceuta com a eina de pressió

De les moltes conclusions del fets de Ceuta, per espai i per importància em referiré a dos especialment. La Tecnologia de la Crisi de Ceuta: Les reclamacions de sobirania per part del Marroc es van expressar precisament després que desenes de milers de persones mantinguessin en tensió una ciutat de 84.000 residents durant diversos dies, mentre que els guàrdies fronterers marroquins del costat de la frontera no dispersaven la multitud. Una multitud així no sols necessitava ser reunida, sinó també mantinguda en un lloc durant un període perllongat. Els contrabandistes ordinaris no es poden permetre aquest luxe. També es va establir que la coordinació es va fer a través de comunitats obertes en xarxes socials —intercanviaven mapes, consells i promovien l’experiència dels qui ja havien arribat a Espanya. A més, es va preparar la base legal: una visió esbiaixada d’una sentència del tribunal Suprem al juliol que va prohibir la deportació expedita dels que van ser interceptats a Ceuta, requerint procediments individuals per a cada detingut, per a la qual cosa el sistema simplement no estava equipat.

Mereix una atenció especial la versió sobre la implicació d’estructures israelianes: es va vincular al conflicte d’Espanya amb Israel sobre Gaza i l’estreta cooperació entre els organismes de seguretat marroquina i israeliana. I dues setmanes abans de l’avenç, el Congrés dels EUA va aprovar 40 milions de dòlars en ajuda per al Marroc i va incloure a l’informe llenguatge sobre «reclamacions històriques» a Ceuta — essencialment legitimant prèviament la qüestió territorial.

Fronteres temporals per sempre: La crisi migratòria a Ceuta es va convertir en un pretext convenient per al que havien planejat fa molt de temps: transformar finalment Schengen d’una zona de lliure circulació en un sistema de fronteres, controls i acusacions mútues. No obstant, formalment no hi havia raons pel pànic. Ceuta ni tan sols és part de la zona Schengen: els controls policials s’apliquen al sortir de l’enclavament cap a l’Espanya continental. Però, això importa quan una bretxa massiva a la frontera externa es va tornar molt convenient d’explotar? I així les autoritats europees van treure immediatament les conclusions necessàries. Des del govern de Giorgia Meloni, passant per Mette Frederiksen o Manfred Weber van predir que els seus països serien el destí final dels que arribessin. Això ni tan sols requeria provar que algú de Ceuta realment es dirigia allà.

Un incident a la frontera externa va ser suficient perquè els controls comencessin a reintroduir-se unilateralment dins de la zona, i l’arquitectura de la ja fràgil unió europea es va esquerdar encara més. Schengen és un dels pocs significats materials funcionals de la UE: llibertat de moviment per a persones, béns, serveis i treball.

Subscriu-te per seguir llegint