Déu ens observa

Molts recordareu les opinions de Lluís Busquets Grabulosa (20-7-26) i Josep Miquel Bausset (10-9-26) sobre la conveniència de parlar de religió a les escoles, no com a adoctrinament, sinó com una manera d’entendre la cultura, tradicions, els nostres valors… i si bé no els puc seguir en el camí de la fe, sí que comparteixo la necessitat que en les aules s’expliqui el que ha significat la religiositat en les nostres vides, imaginem-nos que per un cop d’efecte de l’evolució els homínids que miraven en una nit estrellada el cel s’haguessin extingit i el seu lloc hagués estat ocupat per uns homínids preocupats per la terra erma que trepitjaven, què seria de nosaltres?, com viuríem?, us haig de dir que em costa imaginar que entre uns humans que inventaren la roda i que pintaren bisons a les coves d’Altamira, no hagués existit un dissident que es preguntés, naixem, ens reproduïm, morim, i això és tot?

El que no es pot negar és que la petja de les religions és inesborrable, independentment de la política o de la meteorologia, mireu si no un tema candent, el judici de Lindsay Clancy, la dona que matà els seus tres fills i després es tirà per la finestra, no morí com era la seva intenció, sinó que, al parer dels rigoristes, Déu ja l’ha jutjat i la condemnat mentre visqui a una cadira de rodes, i ara us preguntareu, què té a veure el cas de l’infanticidi amb la petja de Déu, d’acord, la posada en escena del judici hagués estat la mateixa sense la mirada de Déu present en la sala?, probablement no, us imagineu una mare sense cap problema de salut mental que un dia es desperta amb la intenció de matar els fills?, no m’ho imagino, ho vulguem o no la religió ens afecta fins i tot els que no som creients, i ens afecta tant que apostem per l’humanisme i tanquem la ciència en el laboratori, apostem per la transcendència, que estem fets a imatge de Déu, el lliure albir és innegociable, la vida té un sentit, però la ciència, quan se l’escolta, posa a la picota el lliure albir, la consciència és el resultat de la feina de formiga de les neurones i la vida... la vida és un avet, a uns els agrada nu, mentre que altres el guarneixen com un arbre de Nadal, i en relació a la sort de Lindsay Clancy, que si bruixa malvada, que si psicosi postpart, que si depressió postpart, recordaré un cop més un símil que il·lustra perquè la ciència dubta sobre que siguem realment lliures com pretenen la religió i la justícia, la roda és el cervell i el moviment és la ment, si la roda s’espatlla també ho fa el moviment.

La IA ha arribat per salvar la humanitat?, si així fos es crearia un conflicte d’interessos amb algunes creences sobre la segona arribada de Crist a la terra, en qualsevol cas, si aparquem visions apocalíptiques sobre la IA, la seva intel·ligència ens convida a resoldre dubtes existencials: té consciència la IA?, s’emociona?, on és la frontera entre una intel·ligència humana i la IA?, la IA ens obligarà a replantejar-nos el concepte d’humà?, els robots tindran drets?, podran experimentar un orgasme?, criticar la IA serà IAfòbia – o robotofòbia – i delicte d’odi?, i en les escoles es parlarà de Déu com un deus ex machina? – en el teatre grec i romà s’utilitzava una màquina – una machina – per baixar a l’escenari un actor que interpretava una divinitat, en l’actualitat deus ex machina és un gir de guió inesperat, inversemblant, que desentona amb la lògica interna de la trama, com un truc de màgia o un intent desesperat per salvar l’obra, la pel·lícula o una novel·la, i en un món en què els humans serem marionetes dels algoritmes, que no immortals, Déu continuarà sent útil i necessari.

Subscriu-te per seguir llegint