Girona: Quan el preu del lloguer condiciona el coneixement

Ahir vaig anar a la Facultat per posar fil a l’agulla del curs que comença i, a més de saludar als companys, respondre missatges i ordenar materials, vaig rebre les trucades de dues investigadores que s’han d’incorporar a la Universitat de Girona amb unes preocupacions idèntiques: la impossibilitat de trobar allotjament digne i assequible a la nostra ciutat. No estic parlant d’estudiants de grau, sinó de dues persones amb experiència que han optat per la Universitat de Girona perquè han guanyat dues posicions competitives de recerca, una amb un projecte capdavanter en Ciències Socials finançat durant sis anys per l’European Research Council i que ve de Madrid a Girona, i una altra que arribar per a col·laborar en una recerca sobre feminismes i acabar un doctorat interuniversitari en gènere, i que deixa Copenhaguen per instal·lar-se a la nostra ciutat.

D’entrada, pensar que Girona i la UdG tenen capacitat d’atreure talent internacional, és un orgull. Però tot seguit, un veu les limitacions d’aquesta atracció. Aquestes dues persones –com moltes d’altres– estan pensant si la seva aposta val la pena i si amb la tria que han fet perdran (o no) bous i esquelles. I és que, a dia d’avui, Girona té una paradoxa que no podem ignorar: volem ser una regió de coneixement reconeguda nacionalment i internacionalment, però cada vegada és més difícil trobar-hi un lloc per viure dignament.

Això, com tots sabem, no és només un problema social que condiciona la vida dels joves que volen emancipar-se, dels immigrants que feinegen en tasques que els autòctons no volem fer i de les famílies que viuen de lloguer... doncs també és un problema de ciutat a l’hora de posicionar-se com a espai per atreure talent, que és el recurs més preuat per a poder estar present en un món global i per a construir un model econòmic puixant i dinàmic.

Però el mercat del lloguer existent és un veritable coll d’ampolla. L’agost de 2026, el preu mitjà anunciat en els portals per a la ciutat de Girona se situa al voltant dels 14 euros per metre quadrat mensuals. Això suposa que un pis de 50 metres quadrats està per sobre de 700 euros, però aquesta dada és enganyosa per als investigadors que venen de fora: els pisos «petits» que s’anuncien no estan moblats ni estan disponibles per a estades temporals i, a més, els llogaters o les agències demanen contractes laborals permanents (que no tenen), fiances desorbitades, dos mesos del lloguer per avançat i avals que d’entrada tampoc tenen. Per això, les dues investigadores que em van trucar em van exposar que d’entrada estaven, durant un mes, en un apartament llogat a través de plataformes digitals i que durant aquest temps exploraven l’oferta d’habitatge disponible. Del que fins ara havien esbrinat les expectatives eren força magres: només els hi ofereixen habitacions de lloguer.

Està clar que, en aquestes circumstàncies, no només la Universitat de Girona ha de fer esforços per donar resposta a aquesta situació. Sabem que la UdG disposa d’un servei d’allotjament, i algunes borses de pisos i habitacions. En el cas dels professors i investigadors convidats, actualment disposa de sis apartaments al Barri Vell i quatre a la residència que hi ha a Montilivi, però amb això no n’hi ha prou. Soc conscient que des de la UdG s’hi fan tots els esforços possibles –vaig estar quatre anys a l’equip de direcció de la Universitat i en dono fe– però potser caldria pensar en una política de més gran abast en què no només s’hi impliquessin només les entitats públiques, sinó també el sector privat, des d’empreses captadores de talent fins a immobiliàries.

Si volem una Universitat de Girona i un clúster d’empreses més internacional i competitiu, necessitem professionals i investigadors capdavanters. Una universitat pot tenir bons laboratoris, bons investigadors, projectes europeus i una oferta docent atractiva, però si un candidat internacional rep una oferta i descobreix que haurà de pagar 1.200 o 1.500 euros per un apartament temporal o que haurà de competir per una habitació en un mercat saturat, pot decidir anar a una altra ciutat. I aleshores Girona perd molt més que un llogater.

Subscriu-te per seguir llegint