Perles i diamants en el llenguatge

Quan era petit hi havia coses que no entenia gens. Algunes ni m’esforçava a entendre-les per què em resultaven indiferents o impossibles, com saber amb exactitud si la Terra era plana o rodona, si el Sol era un astre o una estrella, si peixos i ocells derivaven d’un mateix arbre zoològic, si veníem dels micos o no. Les coses que em feien barrinar més al cap tenien relació amb el llenguatge parlat. Més d’un cop solia interrompre els grans quan pronunciaven un mot del qual no sabia el significat o quan empraven locucions que m’eren del tot desconegudes.

Dues frases que em cridaven molt l’atenció i que escoltava sovint eren aquestes: «cap de trons» i «tirar la casa per la finestra». «Cap de trons» em semblava una gran troballa lingüística de la nostra parla, per la seva rotunditat sonora i, ensems, divertida. La gent l’aplicava als nois i, si em resultaven coneguts, podia intuir-ne el sentit.

Fa anys, en una de les moltes discussions entre professors que estimem el llenguatge, vam decidir escollir els millors refranys i acabàrem acceptant-ne sis, ara poc sovintejats, que eren els que més ens agradaven per la seva bellesa visual.

La primera va ser «Fangar a la taula», que consisteix a capgirar la vianda del plat i no reduir-ne mai la quantitat.

La segona, «Compte, que hi ha roba estesa!», que servia per advertir que no es podia explicar segons què en presència dels nens.

La tercera, «Canviar l’aigua de les olives», una manera ben curiosa de satisfer una necessitat orgànica.

Recordo que vaig comentar que hi havia un conductor que els dissabtes feia el trajecte de Girona a Sant Hilari i que no sols s’aturava als pobles de pas per deixar baixar la gent, sinó que també detenia l’autocar davant d’algunes cases de pagès, ajudava la mestressa a portar les coses al mas i aprofitava per menjar un tall de fuet i picar alguna cosa.

Als més joves, el viatge se’ns feia una mica divertit, però etern de durada, perquè ja eren tocades les tres de la tarda i no havíem dinat. Però el que indignava més les senyores, que cada dissabte agafaven el bus, era quan el conductor, de mal nom «Matavella», parava i proclamava en veu alta:

-Senyors i senyores, haig d’anar a canviar l’aigua de les olives!

Elles rondinaven i comentaven:

-Sempre igual! Com si no ho pogués dir d’una manera més discreta! No pot dir simplement que va a orinar? Serà marrano!

Les altres dites ens agradaven pel seu toc surrealista. La quarta: «Arrepenja’t amb el que t’has menjat, que a mi no me n’has dat», que s’aplica quan un nen, abusivament, es recolza damunt d’un altre.

La cinquena: «Si ben rentat no marxa, és un forat». Es deia quan un nen descobria una taca a la roba de mudar d’un amic i li assegurava que, si la taca no marxava rentant-la, era, indiscutiblement, un forat. També, quan ens queien els mocs i fèiem soroll en estirar-los cap enlaire, aspirant amb força pel nas, els grans ens corregien perquè no féssim «Muntanyes amunt! Muntanyes amunt!». Un avís perquè aprenguéssim a fer servir el mocador a l’hora dels àpats, perquè és de mala educació fer retrocedir els mocs del nas. Aquesta era la sisena dita.

Ja he fet una petita pinzellada d’una locució idiomàtica catalana: «cap de trons», que s’utilitza per definir una persona eixelebrada, sense seny, informal o molt lleugera d’esperit: un tronera. És de suposar que dins del cap d’un individu que socialment és considerat un «cap de trons» hi pot haver qualsevol cosa. És igual de fàcil imaginar què hi ha dins d’un «cap de pardals» o d’un «cap d’estornells».

Cada any, a la tardor, arriben grans esbarts d’estornells procedents del nord d’Europa i ens regalen un espectacle bonic, dansant en el cel amb música de vals. Són milers d’individus que formen grans masses que s’estiren i s’arrufen, creant figures inesperades.

Un «cap de trons» representava una persona imprevisible, que no en fa ni una de bona, que no hi ha per on agafar-la i que, en el moment més impensat, pot sortir amb qualsevol estirabot. La meva cosina gaudia d’aquest privilegi, de tal manera que podia fer bajanades que li serien perdonades perquè era dels «caps de trons» i no s’hi podia fer res.

No sols hi ha el «cap de trons». També tenim «el cap de pardals», «el capsigrany», «el capficat de mena», «capgròs», «capsec», «cap d’ase», «cap de turc», «cap calent», «cap boig», «cap verd», «caparrut» i «capfluix». Igualment són divertides les locucions inspirades en l’anatomia humana: «caragirats», «cara de nyau-nyau», «cara de mort», «cara de desenterrat», «cara de Judes», «carantoines», «bocamoll», «bocafí» i «bocabadat».

Els mots són animalets que romanen quiets, però quan algú els llegeix els activa. La força dels termes en el refrany és superior: «El mes d’agost, calor, fins i tot, de fosc». Avui per sort hem estrenat el mes, tant de bo que ens porti pluja i bolets. Bé, per acabar l’escrit: bon vent i barca nova, i que Déu ens faci bons.

Subscriu-te per seguir llegint