Quan l’habitatge també expulsa treballadors

I si una part de la falta de treballadors no fos únicament un problema salarial, sinó també residencial?

Restaurants que no troben personal, residències amb dificultats per completar les plantilles, empreses que no poden cobrir determinades vacants i serveis públics que tenen problemes per retenir professionals. Sovint expliquem aquestes situacions parlant de salaris, qualificació o manca de vocacions. Són factors importants, però la diagnosi queda incompleta si no hi incorporem una qüestió cada vegada més determinant: on poden viure els treballadors.

Una ciutat pot crear ocupació i disposar d’habitatges i, malgrat tot, ser incapaç d’allotjar una part de les persones que necessita per funcionar. Això passa quan els llocs de treball es concentren en unes zones, els habitatges assequibles es troben en unes altres i el transport públic no permet connectar-les amb un cost i un temps raonables.

És el que podem definir com a «descoordinació productiva i residencial»: la distància econòmica i territorial entre el lloc on es produeixen les oportunitats laborals i el lloc on els treballadors poden permetre’s viure.

El problema no afecta igual tothom. Un professional amb un salari elevat, flexibilitat horària i possibilitat de teletreball té més capacitat per escollir habitatge, assumir un lloguer superior o desplaçar-se. En canvi, una auxiliar de geriatria, un cambrer, una dependenta, un treballador de la neteja o un mosso de magatzem acostumen a tenir horaris presencials, torns irregulars i salaris més ajustats.

Per a aquestes persones, viure lluny del lloc de treball no representa només una incomoditat. Pot convertir una oferta laboral aparentment viable en una oportunitat econòmicament impossible.

Imaginem una feina que exigeix començar a les sis del matí o acabar a les onze de la nit. Si no existeix transport públic en aquestes franges, el treballador necessita vehicle privat. Al lloguer s’hi han d’afegir el combustible, el manteniment, l’aparcament i el temps invertit en els desplaçaments. El salari nominal pot semblar suficient, però el salari real disponible després de pagar habitatge i mobilitat deixa de ser-ho.

A les comarques gironines aquesta realitat és especialment visible. Girona concentra activitat administrativa, sanitària, universitària, comercial i empresarial. La Costa Brava genera una demanda laboral molt intensa, especialment durant la temporada turística. Paral·lelament, l’augment del preu de l’habitatge, el pes dels usos temporals i la desigual disponibilitat de transport públic dificulten que molts treballadors puguin residir a prop dels centres d’ocupació.

Així apareix una contradicció aparent: empreses que necessiten treballadors i persones disposades a treballar, però sense una connexió residencial viable entre totes dues parts. No és estrictament una manca de mà d’obra. És una manca de condicions perquè aquesta mà d’obra pugui instal·lar-se, desplaçar-se i mantenir-se en el territori.

Aquest fenomen també perjudica les empreses. Augmenten la rotació, l’absentisme i els costos de selecció i formació. Les vacants triguen més a cobrir-se i alguns projectes no poden créixer al ritme previst. En sectors essencials —sanitat, cures, hostaleria, comerç, logística o neteja— la falta d’habitatge accessible acaba afectant la qualitat i la continuïtat dels serveis.

Per això, l’habitatge no pot continuar considerant-se una política aïllada de l’economia. És també una infraestructura productiva. De la mateixa manera que una empresa necessita carreteres, energia, connectivitat digital i sòl industrial, una economia local necessita habitatges accessibles per a les persones que hi treballen.

Construir més continua sent necessari, però no és suficient. Construir habitatges lluny dels llocs de treball, sense transport adequat ni serveis, pot incrementar el parc residencial sense ampliar realment les oportunitats. De la mateixa manera, millorar una línia de transport tindrà un efecte limitat si els habitatges situats al llarg del recorregut continuen sent inaccessibles per als salaris més baixos.

Cal planificar conjuntament habitatge, mobilitat i activitat econòmica. Abans d’impulsar una nova àrea empresarial, un equipament sanitari o una ampliació turística, hauríem de preguntar-nos on viuran les persones que hi treballaran i com hi arribaran. I abans de decidir on construir habitatge assequible, hauríem d’analitzar quines oportunitats laborals podran assolir els seus residents.

Aquesta coordinació exigeix més habitatge de lloguer estable, reserves vinculades als sectors essencials, rehabilitació del parc existent, millor transport intermunicipal i una governança que superi els límits administratius de cada municipi. El mercat laboral és supramunicipal, però moltes polítiques residencials encara es dissenyen com si les persones visquessin i treballessin sempre dins del mateix terme municipal.

Una investigació recent que he desenvolupat sobre dotze ciutats espanyoles analitza aquesta relació entre lloguers, salaris, ocupacions i localització de l’activitat. Els resultats indiquen que la descoordinació afecta especialment els treballadors dels serveis i les ocupacions amb remuneracions més baixes. També mostren que no totes les ciutats presenten el mateix desequilibri: algunes aconsegueixen relacionar millor habitatge, feina i mobilitat.

La conclusió és senzilla, però té conseqüències profundes: un habitatge no és veritablement assequible si obliga a assumir uns desplaçaments incompatibles amb el salari, l’horari laboral o la vida quotidiana.

Quan una ciutat expulsa els treballadors que la fan funcionar, el problema deixa de ser exclusivament residencial. Es converteix en un límit per a la competitivitat, la cohesió social i el desenvolupament econòmic.

La política d’habitatge és també política laboral. La mobilitat és també política productiva. I disposar d’un lloc digne i viable on viure és una condició imprescindible perquè una oportunitat de treball sigui real.

Subscriu-te per seguir llegint