Els nens són un mercat. Elogi de Mark Zuckerberg

Mark Zuckerberg ha estat condemnat per crear addiccions als menors sabent que ho estava fent. S’ha vist com un gran escàndol que el senyor Zuckerberg es comportés d’aquesta manera quan tenim tota una indústria a Catalunya basada en influir els menors i en crear-los gustos, tendències i per descomptat addiccions. Una indústria perfectament legal i gravada amb considerables impostos, de manera que l’Estat no només autoritza els negocis consistents a crear addiccions als menors sinó que a més a més se’n beneficia i d’una manera molt clara i onerosa.

A Catalunya, i arreu del món, cada dia i deliberadament, es fomenta l’addicció al consum de begudes ensucrades, al consum de bosses de patates i d’altres porqueries, algunes d’elles boníssimes com els 3D; i tots aquests productes estan fabricats, molt conscientment, amb ingredients d’intenció no gens nutritiva i molt dirigida al fet que sempre en vulguis més.

Sobre crear addiccions, i de les que fan mal de veritat, cal dir per descomptat que els nens i adolescents catalans viuen sotmesos al bombardeig incessant i cruel de l’addictiva propaganda de l’escola pública, que els torna una colla d’inútils i ressentits, addictes com ionquis a la queixa, als drets, al victimisme devastador i a la funesta idea que se’ls deu alguna cosa. Catalunya és a més a més un país malalt, i com tots els països malalts, que n’hi ha una pila, vol manipular els seus fills des de ben al començament, i inculcar-los una ideologia substitutiva de la realitat i uns valors completament perdedors i que els faran desgraciats i els condemnaran a la tristesa. Això, pel que fa als aspectes més essencials, més polítics; els que d’una manera més òbvia condicionaran la seva vitalitat i la qualitat del seu temps.

El senyor Zuckerberg no ha fet res més que explorar amb brillantor el mercat dels nens i dels adolescents. Pretendre que aquests dos grans sectors de la nostra societat no són mercats objectius per les empreses i les marques comercials és no saber on vivim. Tothom vol influir, tothom vol generar dependències. És normal que així sigui. Forma part del nostre sistema de vida lliure i capitalista que aquestes coses passin, i de les grans matances de la Història hem après que l’alternativa a la llibertat –amb tots els seus riscos i defectes– és sempre molt pitjor.

També hauria de formar part de la normalitat del nostre món el fet que els pares exercissin la responsabilitat que tenen sobre els seus fills. Hauria de ser normal, estadísticament normal, que fossin els pares els que decidissin el que els seus fills fan, compren o consumeixen a les xarxes socials.

La condemna a Mark Zuckerberg és vergonyosa perquè sota les faldilles s’hi amaga la total absència o feblesa d’uns pares que han dimitit, que han renunciat a fer la seva feina i que volen que l’Estat arribi a salvar-los. El senyor Zuckerberg ha de poder fer el que li sembli oportú amb les seves empreses, i ha de poder crear els algoritmes i els sistemes que entengui que millor li funcionen per treure’n el màxim benefici comercial, sobretot a través dels anuncis i de les dades. Aquest és el deure del senyor Zuckerberg com a empresari.

Després hi ha el deure dels pares, que és neutralitzar aquestes estratègies comercials amb estratègies educatives. Jo tinc un gran respecte per Mark Zuckerberg i tinc un gran amor per la meva filla, de manera que la meva filla no té Instagram ni Facebook. Tampoc no té TikTok, encara que això darrer són figues d’un altre paner.

La meva admiració per les coses ben fetes, com evidentment Facebook o Instagram ho són, no m’impedeix educar la meva filla en el sentit contrari dels interessos d’aquestes grans i magnífiques companyies. Jo admiro moltes coses que no consumeixo, com per exemple McDonald’s. Jo tinc una gran admiració per McDonald’s, per la idea de l’empresa que han estat capaços de fer, i per l’Imperi econòmic. Però els meus gustos gastronòmics són uns altres, i l’alimentació de la meva filla també és totalment una altra. Fóra molt cínic que jo cada dia dugués la meva filla al McDonald’s i després volgués que la Justícia multés la multinacional perquè la meva filla es troba malament o s’ha engreixat massa.

Evidentment que McDonald’s sap el tipus de menjar que fabrica, i sap amb quin objectiu ho fa. Evidentment que Phillip Morris sap els ingredients altament addictius que inclou al seu tabac: i evidentment que ho fa amb una intenció addictiva, i demostradament mortífera, que l’Estat no només no prohibeix sinó que grava i per tant se’n beneficia, tot i que en aquest cas els menors no poden comprar tabac. Però qui creu que no hi ha moltíssims menors que fumen? Quants controls policials es fan cada dia a Barcelona per denunciar els menors que fumen? Quantes multes en aquest senti s’han posat a les empreses tabaqueres? No siguem hipòcrites.

I ben igualment i per descomptat que Mark Zuckerberg sap com ha de fer la seva feina i com maximitzar els beneficis de les plataformes que crea. I amb la mateixa energia moral, jo sé com educar la meva filla. I aquestes dues realitats diferents, i complementàries, han de poder conviure en un país lliure on cadascú es preocupa de fer bé la seva feina en lloc de rendir-se a la deixadesa i al populisme de no ser-hi quan toca i després voler que un altre t’arregli els teus problemes. Que són teus, i no de Mark Zuckerberg.

Subscriu-te per seguir llegint