Pisos turístics: regular sí, però amb sentit de territori

El debat sobre els habitatges d’ús turístic torna a posar damunt la taula una qüestió que va molt més enllà del turisme: es pot regular amb la mateixa vara realitats territorials profundament diferents?

La Generalitat ha fixat un nou marc per als habitatges d’ús turístic en 262 municipis catalans. Entre altres mesures, estableix un màxim de deu HUT per cada cent habitants i obliga els municipis afectats a adaptar el seu planejament abans del novembre de 2028.

La voluntat de posar ordre és comprensible. L’accés a l’habitatge és un dels grans problemes del nostre país i les administracions tenen l’obligació d’actuar. Però una cosa és regular i una altra és pensar que una mateixa fórmula matemàtica pot resoldre realitats urbanístiques, econòmiques i socials completament diferents.

Barcelona no és Roses. Girona no és l’Escala. I un municipi metropolità no funciona igual que una població turística de la Costa Brava. Roses n’és un exemple especialment clar. Actualment disposa de més de 5.000 habitatges d’ús turístic i, amb l’aplicació del nou límit, la xifra podria quedar reduïda a poc més de 2.000. No estem parlant, per tant, d’un ajust menor, sinó d’un canvi estructural que podria afectar una part important del model turístic i econòmic de la població.

I aquí és on crec que ens hem de fer una pregunta incòmoda: eliminar una llicència turística converteix automàticament aquell apartament en habitatge habitual? La resposta és evidentment més complexa.

Una part important del parc immobiliari de moltes poblacions costaneres va néixer precisament com a segona residència. Apartaments situats en urbanitzacions o zones turístiques que durant dècades han format part d’un model econòmic determinat. Pensar que, simplement retirant-ne la llicència turística, tots aquests habitatges passaran al mercat residencial permanent pot ser confondre el desig amb la realitat.

Això no significa defensar barra lliure.

Els HUT han d’estar regulats, inspeccionats i sotmesos a unes normes clares. Cal perseguir l’activitat il·legal, exigir convivència, qualitat, fiscalitat correcta i responsabilitat als propietaris. I els ajuntaments han de disposar d’eines per actuar en aquelles zones on una concentració excessiva generi problemes reals.

Però regular no hauria de significar prohibir indiscriminadament ni governar des d’un despatx amb una calculadora a la mà.

Nou municipis turístics de la Costa Brava –entre els quals Roses, Castelló d’Empúries, l’Escala, Llançà, el Port de la Selva, Begur, Pals, Calonge i Sant Antoni i Castell d’Aro-Platja d’Aro-s’Agaró– ja han reclamat que la Generalitat tingui en compte les seves particularitats.

I crec que tenen raó en una qüestió essencial: el territori ha de tenir veu.

Els municipis coneixen millor que ningú quins barris suporten una pressió turística excessiva, quines urbanitzacions tenen una clara vocació de segona residència, quines zones necessiten habitatge permanent i quin impacte econòmic tindria una reducció dràstica dels allotjaments turístics.

Perquè darrere d’un HUT no hi ha només un propietari. Hi ha empreses de neteja, manteniment, restauració, comerç, serveis, gestories i molts petits autònoms que també formen part d’aquesta economia.

Però tampoc podem caure en l’extrem contrari. El turisme no pot justificar-ho tot. Els nostres municipis necessiten habitatge per als joves, per als treballadors i per a les famílies que hi volen viure tot l’any. Aquest és un problema real i urgent. Precisament per això necessitem polítiques més intel·ligents que els simples titulars. Cal augmentar l’oferta d’habitatge permanent, agilitzar planejament i llicències, rehabilitar habitatges buits, facilitar la construcció allà on sigui possible i donar als ajuntaments capacitat per ordenar els HUT segons la realitat de cada zona.

Ni barra lliure ni prohibició generalitzada. Ordre, control i sentit comú.

Catalunya és massa diversa per governar-la sempre amb normes uniformes. I les comarques gironines, especialment les poblacions de la Costa Brava, coneixen perfectament què significa gestionar una població que es multiplica durant els mesos d’estiu.

Regular els pisos turístics és necessari.

Però abans de decidir des de Barcelona quants n’hi pot haver a Roses, Begur, l’Escala o Platja d’Aro, potser convindria escoltar una mica més aquells que coneixen el territori. Perquè governar bé no és aplicar la mateixa recepta a tothom. És saber quina recepta necessita cadascú.

Subscriu-te per seguir llegint