Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Opinió

Gemma Iglesias

Quan s’esquerda la vocació

Fa un parell o tres d’anys que començar el curs em costa. Abans, quan arribava setembre, tenia aquella barreja de nervis, il·lusió i ganes de retrobar els alumnes. Tornar a l’escola, preparar la classe, pensar què faríem, què aprendríem... Sempre hi havia feina, molta feina, però també hi havia ganes.

Ara no ho visc igual.

Soc mestra des de fa una vintena d’anys i he vist canviar moltíssimes coses: les escoles, els alumnes, les famílies, les maneres d’ensenyar i també la manera com nosaltres hem d’afrontar la feina. I crec que el canvi dels últims anys ha estat especialment gran. Potser massa ràpid. Potser no hem tingut temps d’assimilar-lo.

Han arribat moltes persones. Moltes famílies. Molts infants i joves amb històries, llengües, cultures i realitats diferents. I l’escola pública els ha obert les portes. Perquè és el que ha de fer. Perquè és la nostra feina. Perquè no sabem fer-ho d’una altra manera. Però una cosa és acollir i una altra és poder absorbir. I sembla evident que nosaltres no hem pogut absorbir tot aquest volum.

No tenim prou temps. No tenim prou mans. No tenim prou recursos. I, sobretot, no tenim prou marge per poder fer la feina com sabem que s’hauria de fer.

Des de fora és molt fàcil parlar d’inclusió, d’atenció individualitzada, d’acompanyament emocional, d’innovació o de personalitzar els aprenentatges. Tot queda molt bé. I jo també hi crec. Hi crec molt. Però després entres a una aula i tens criatures amb necessitats completament diferents, dificultats que no sempre són acadèmiques, famílies que necessiten ser escoltades i alumnes que necessiten més temps, més atenció i més suport.

I tu ets una. I fas el que pots. I més. I encara una mica més. Però arriba un moment que no pots donar més del que tens.

Tinc la sensació que l’educació pública fa aigües. I que fa temps que ho sabem. Però, en lloc d’arreglar les esquerdes, anem posant pedaços: un programa nou, una figura nova, una instrucció nova, una reforma, un canvi. I un altre canvi.

I nosaltres, al mig. Intentant que tot funcioni. Intentant que els nens estiguin bé. Intentant ensenyar. Intentant arribar a tot. I no arribem.

Aquesta és la part que costa més d’explicar. Perquè quan ets mestre i t’estimes la teva feina, coi, vols fer-la bé! No vols estar tot el dia dient que falta això o falta allò. No vols deixar alumnes pel camí ni fer com si res.

Les vagues no són fruit de capricis. No són perquè no vulguem treballar ni perquè ens agradi protestar. Qui coneix una mica la realitat de les escoles sap que, moltes vegades, els qui fan més soroll són precisament els que estan més cansats de veure que no poden fer la feina que voldrien.

I això fa molt mal.

Fa mal estimar els teus alumnes i saber que no els pots dedicar tot el temps que necessiten. Fa mal veure un nen que necessita ajuda i no poder donar-li l’atenció que mereix. Fa mal acabar el dia amb la sensació que només has anat apagant focs. I fa mal perquè aquesta feina ens importa. Ens importa molt.

Després de vint anys encara hi ha moments que em fan estimar ser mestra: un alumne que finalment entén allò que no entenia, una criatura que recupera la confiança, una mirada d’agraïment o un «mira, mestra, ho he fet jo!». Són aquestes petites coses les que fan que continuem.

Però no hauríem de dependre només de la vocació per aguantar un sistema que cada vegada ens demana més. La vocació no ho pot solucionar tot. L’estima pels alumnes tampoc. I els mestres no podem ser sempre el pedaç que tapa totes les esquerdes.

Jo continuaré entrant a l’aula. Evidentment. I continuaré fent la meva feina tan bé com pugui. Perquè no sé fer-la d’una altra manera i perquè els meus alumnes no en tenen cap culpa.

Però aquest setembre torno amb una sensació que abans no tenia. La sensació que alguna cosa s’està trencant.

I que si els qui estimem l’escola pública ho estem començant a notar tant, potser ja és hora que algú ens escolti.

No perquè vulguem només pujades de sou, sinó perquè volem poder treballar bé. Amb cara i ulls, amb condicions correctes i oferint als nostres alumnes la nostra millor versió, amb tots els recursos que calguin.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents