La descoberta personal de fumar en pipa em va venir precisament a Oxford, ja fa molts anys. Vaig començar amb una pipa que encara tinc i amb un tabac molt gruixut que s´anomenava Three nuns. Mentre feia les primeres pipades pels voltants de Christ Church Medows, prop de Campion Hall dels jesuïtes on vivia, i no gaire lluny de Bleham Palace, llar dels Churchill, un company d´aleshores, el P. Josep-Oriol Tuñí (que després va ser important dins de la seva Congregació) em va fer obsequi d´un gran petit llibre, How to be an Alien, de George Mikes.

Les pipes i els llibres són bons amics; hi ha llibres -sobretot els anglesos- que s´han de llegir amb la pipa encesa, tot perfumant l´ambient domèstic. Hi ha un llibre definitiu, molt ben escrit, de Lluís Capdevila, L´art de fumar en pipa, on hi predomina sorprenentment la literatura i les referències a l´art dels fumadors glossats; allí s´hi troba la pipa gramatical de Pompeu Fabra o la pipa artística de Puig i Cadafalch. És exactament igual que el Llibre de la cuina catalana, de Ferran Agulló, que és una delícia de llegir encara que el lector no sàpiga fer un ou ferrat, ni tingui intenció ni interès d´aprendre´n. I per acabar amb això dels llibres i les pipes, farem esment d´un altre gran llibre, per si algú encara no ha decidit les seves lectures estivals, i que no és altre que el gran Pickwich de Charles Dikens.

La meva col·lecció de pipes es va anar incrementant paulatinament a mesura que passava els meus estius posteriors a Cambridge, Norwich i Edimburg. I és que caminar o passejar amb una pipa a la boca, que fumeja suaument, et dóna una aspecte de distanciament, escepticisme, distracció consentida i diferenciació del vulgar de la gent, que consumeix una miserable cigarreta que finalment va a parar a terra, on és fortament trepitjada i abandonada.

Per això, els molt poc fumadors com jo, quan arriba allò que els mallorquins anomenen s´hora baixa, sortim, o millor, surto amb la meva pipa, per algun bonic passeig o racó de Lloret. Recordo perfectament haver vist de petit més d´un pescador -llop de mar, espècie desapareguda ara- amb la seva pipa de ganxo. Ara, després dels tres anys i mig que fa que visc a Lloret, no n´he vista cap de pipa; no dic pas que no n´hi hagi; ja diu en Capdevila que hi ha pipes a qui no els agrada sortir de casa.

La pipa és certament allò que en llenguatge modern en diríem una marca. La persona que la fuma i la porta a la boca pel carrer és en general un amant de la tranquil·litat, dels llibres i de la cosa anglesa. Vol indicar que és liberal i escèptic en la majoria de les coses; vol protestar civilitzadament dels sorolls, de les aglomeracions, del mal vestir i del mal beure del ramat de la gent. La pipa separa el fumador de la manada de la gentada que no van enlloc i que ho omplen tot. La pipa indica un cert esperit solitari i civilitzat. No és estrany doncs que entre els pocs anglesos joves i grans, que vénen a passar quatre dies a Lloret, no es vegi cap pipa; deu ser gent de l´altra Anglaterra, la que jo no he conegut ni tinc ganes de conèixer. Poca pipa hi ha per aquí, i per tant poca elegància. La pipa és distinció, pertany a allò de la «gentry»; ningú no et pregunta res quan portes una pipa amb cara de distret i la mirada perduda; ningú no et demana una direcció d´un hotel desconegut ni que els tiris una foto davant de l´Ajuntament; i si algú ho fes em sembla que li respondria: «I beg your pardon?»

ORIOL COLOMER I CARLES