Sí, un amic capellà. Més jove que el que signa, perquè n’hi ha pocs de més vells. Un capellà madur, amb un cap ben ordenat, una maduresa de cor i un afany de viure el sacerdoci com un tresor seu i de tots.

Ser sacerdot en temps de crisi, em deia, suposa anar a buscar les persones de risc assumint riscos. Així va obrar Jesucrist i així hem d’obrar nosaltres. Sempre hi ha embolics innecessaris, per això he procurat que l’administració dels diners parroquials la portés un bon gestor.

Cada dia li demano al Senyor poder estar a prop dels que pateixen, dels que ploren, dels que no se senten compresos, però també d’aquells que no volen o dels que pensen que hi ha moltes pomes podrides entre nosaltres.

Darrerament hi ha una mena de campanya per assenyalar l’Església catòlica com la gran enemiga dels LGTBI. Res més allunyat de la realitat. Jo, com a sacerdot, em deia l’amic, no puc estar lluny d’ells perquè tinc l’obligació d’estar a prop de tots, també dels que no se senten compresos.

Mai m’he negat a parlar amb ningú que desitgés parlar amb mi, no he de fer-ho. I mai m’he sentit tacat per les seves males accions o per la seva ideologia. Un metge pot infectar-se amb un pacient; un sacerdot, no. I la manera d’ajudar és fent meus els seus problemes, perquè, com deia el papa Francesc, «només el que estima pot ser salvat».

Gràcies a Déu, són moltes les persones que m’obren el seu cor perquè volen ser escoltades, compreses i perquè volen un consell que a vegades és contundent: «No pots seguir així, no pots fer patir els teus». Els que s’acosten a parlar amb mi saben que jo qualificaré les coses pel seu nom, sense relativitzar l’error, però sempre els oferiré esperança.

Joan Baptista va pagar cara l’amistat apostòlica que teniaamb Herodes. Aquí s’escau el pensament de Francesc: « Només el que estima pot ser salvat».