Fa uns quants anys, en una predicació dominical -era al començament del temps d’Advent-, em vaig esforçar per comunicar que cal viure amb esperança, perquè si no la vida perd el sentit i l’alegria. En acabar la Missa, un home, que en els darrers temps havia sofert molt a causa de problemes familiars, professionals i de salut, em va dir que jo era molt optimista, però que ell ja no esperava res. D’alguna manera manifestava que quan les coses rutllen pots tenir esperança, però quan el món et cau a sobre ja no tens cap motiu per tenir-ne.

Per això m’he preguntat què ha de significar per a nosaltres «esperar» en aquest temps de silenci sobre Déu, de constatació dels pecats de la nostra Església, de crisi econòmica provocada per la Covid-19, de canvis culturals i socials profunds, de qüestionament d’alguns valors que han fonamentat la convivència, de desconcert sobre allò que és important per a la persona i la societat. Però alhora recordo molts fets de solidaritat, de servei, d’acompanyament a persones, de fortalesa en els sofriments, de confiança en Jesucrist, de convicció de l’amor de Déu.

He constatat en molts moments desànim, desconcert, i no esperar res més que augmentar els béns per assegurar la vida, una bona salut i passar-ho bé.

Tanmateix, l’esperança dels cristians no es fonamenta en un temperament optimista, ni en els èxits puntuals, ni en l’absència de dificultats. No es tracta, doncs, d’optimisme ni de pessimisme.

Què esperem els cristians? Doncs esperem Jesucrist!

Esperem que Jesucrist, el Salvador, que ja s’ha encarnat en la història humana, torni gloriós per portar a plenitud la salvació que ens ofereix amb la seva vida, mort i resurrecció.

En definitiva, esperem que la història de cadascú i de la humanitat acabarà bé, i molt bé, perquè acabarà amb Déu. Fonamentem aquesta esperança en la vinguda primera de Jesús com a home [...] (extret del Full Parroquial)