Hi ha savis que són polítics. Hi ha polítics que són savis. Els matisos d’aquestes afirmacions són discutibles. Ho dic des de la meva condició de ni una cosa ni de l’altre. Però des de aquesta posició em permeto fer un petit article que parli de la necessitat de la saviesa en el món.

Els científics experimentals són gent que sap molt i molt d’un ram que és la seva especialitat. Per exemple, l’inventor de la penicil·lina o els que dominen l’electromagnètica. Però cap d’ells arriba a descriure la unitat de vida d’un ser racional. La prova és que el nostre món creix en una cultura del progrés físic, però s’està arraconant la filosofia. L’home, amb la seva realitat mistèrica, no té, per dir-ho d’alguna manera, cap ministeri al seu servei.

Se’ns diu que venim del mon dels monos -potser sí-, però poca gent fa bandera d’aprofundir els grans temes de l’humanisme . El nostre món no sembla una pinacoteca alliberadora de les grans veritats, sinó, abans i després de Marx, una contesa de guerres o una lluita d’idees que fan de la política, molt sovint, un combat de galls.

Són pocs els països que facin una política confluent. I aquesta actitud pot pujar de baix a dalt, però també fa el camí al revés. Tenim un món amb crisi de savis.

I la saviesa humana de la fe- mireu la cultura teològica en el segle XIII, amb Sant Tomàs, està confinada per un racionalisme que té por, no solament de no ser laic com els assaltants de La Bastille, a finals del segle XVIII, sinó que arracona totes les conseqüències racionals de la fe, que són el fonament més profund de la vida humana.