Pepe Coira i Fran Araújo, creadors de Hierro, canvien les tranquil·les aigües canàries per l’agitada costa gallega a Rapa, la seva nova sèrie per a Movistar + que la plataforma estrena, d’una tacada, avui. Com va passar en la ficció protagonitzada per Candela Peña, un assassinat serà el punt de partida de la història: en aquest cas, el de l’alcaldessa de la localitat corunyesa de Cedeira, una dona poderosa que tenia més enemics dels que podria semblar en un primer moment.

El testimoni que la va trobar moribunda, un professor de Literatura interpretat per l’actor Javier Cámara, estarà al centre de la trama. S’involucrarà de tal manera en la investigació que arribarà a ser un empipament per a la sergent de la Guàrdia Civil al capdavant del cas (Mónica López), però també una bona font per trobar noves pistes.

«En Tomás és algú que va una mica a la seva, bastant torracollons i fins i tot desagradable», descriu Cámara al seu personatge, un home que veu en aquest cas l’oportunitat d’experimentar en carn pròpia el que tant temps fa que llegeix a les novel·les negres que tant li agraden. «A la sergent la treu de polleguera. Però el més bonic de la seva relació és que s’han de portar bé perquè han de fer equip», afegeix.

Un dels elements distintius de Rapa és que l’espectador coneix la identitat de l’assassí molt abans que els protagonistes. Això fa que l’interès de la sèrie sigui lligar caps per descobrir els motius del mòbil que han portat el culpable a cometre el crim. «El fet que l’espectador tingués més dades que els investigadors em semblava curiós. I aquest era sempre el meu gran dubte. ¿La gent en voldrà saber més?», diu Cámara.

Fran Araújo, per la seva banda, reconeix que aquesta va ser sempre la seva aposta, tot i que sabien que podia considerar-se arriscada. «Volíem establir una espècie de joc amb l’espectador on tota l’estona anéssim en contra de les seves expectatives», explica sobre una sèrie el títol de la qual fa referència a una tradició gallega que ells mostren en pantalla, la Rapa das Bestas, i que els serveix també com a metàfora. «Hi ha una cosa simbòlica, salvatge, de la bèstia que tothom pot portar dins», apunta.