Quan va néixer la primera plataforma de vídeo sota demanda a Espanya -Filmin, el 2007- la pirateria i descàrrega de continguts audiovisuals estava en efervescència, una pràctica que ha disminuït alhora que s’ha anat assentant la cultura de la subscripció de pagament. L’Observatori de la Pirateria a Espanya va començar el 2009 a instàncies de la Coalició de Creadors d’Indústries i Continguts. Aquell any, el 83,7% de les pel·lícules es piratejaven, cosa que col·locava Espanya entre els països del món on més es cometia aquest delicte contra la propietat intel·lectual.

Però encara que el 2021 continuava havent-hi un 25% de consum il·lícit de pel·lícules a Espanya, amb un valor de 5.524 milions d’euros, aquest percentatge ha caigut substancialment. En paral·lel, segons l’edició de 2021-2022 de l’Enquesta d’Hàbits i Pràctiques Culturals del Ministeri de Cultura, ara mateix a Espanya sis de cada deu persones, el 59,4 %, disposa a casa de subscripcions a plataformes digitals de continguts culturals, el 52,8% de pel·lícules o sèries.

Com es va propiciar aquesta evolució en els costums? «El canvi per frenar la pirateria va ser la disposició de títols a Internet a un preu que aleshores era menor de deu euros al mes, amb una facilitat d’ús que va fer que el consumidor canviés la mentalitat respecte a l’accés a contingut no legal», explica Juan Carlos Tous, conseller delegat i soci fundador de Filmin.

Recorda que als seus inicis -aquesta companyia es va crear amb el suport de les distribuïdores independents més importants a Espanya- un mercat dominat per la il·legalitat generava manca de confiança per part de molts actors de la indústria cap a un nou model de distribució. «Internet es veia com una amenaça però nosaltres defensíem que era una oportunitat, que calia ser valents, que calia posar els continguts a la disposició del públic», remarca. L’arribada a Espanya d’operadors globals, com Netflix el 2015 (que va començar el 1997 portant dvd’s a domicili als EUA), «van despertar el mercat amb la seva força i van aconseguir fer que la gent confiés a Internet i pagués per veure’n els continguts» a un preu just i de fàcil accés», afegeix Tous.

Una amenanaça per als cines?

Al debat sobre si aquesta manera de consum a casa pot acabar amb les sales de cinema, la directora general de l’ICAA, Beatriz Navas, creu que «l’aparició de les plataformes ha estat clau en l’enfortiment de la nostra indústria», tant pel seu suport al finançament dels projectes com per afavorir la seva visibilitat i circulació, «i especialment perquè hàgim pres consciència del nostre potencial a nivell global». Al seu parer, «no s’han de veure com una amenaça per al cinema», ja que formen part d’un mateix ecosistema que s’haurà de reordenar. «Ens toca assimilar que hi ha un nou model d’oferta cultural per a la ciutadania i preguntar-nos quin lloc pot ocupar el cinema a la sala dins aquesta oferta», reflexiona.

També per al CEO de Filmin, les plataformes i els cinemes es complementen perfectament: «No veiem que les plataformes evitin anar al cinema. Creiem que som un complement més, una altra manera de poder accedir al cinema, i creiem que és l’espectador qui decideix si vol o no anar a la sala, d’acord amb moltes circumstàncies. Un estudi nostre demostra que la gent més consumeix cinema ho fa tant a plataformes com a sales de cinema».