Una ciutat que s’agrada

En els últims 25 o 30 anys, Màlaga ha fet una estirada que l’ha llançat a la fama. El seu teixit econòmic s’ha enfortit combinant el sector serveis amb un gran dinamisme empresarial i la consolidació d’un ecosistema tecnològic únic. Ara és un referent per a tot el país i un pol d’atracció de treballadors, de turistes, d’empreses i d’inversions.

La capital de la Costa del Sol ha arribat fins aquí, ha reconstruït la seva personalitat, no per atzar, sinó gràcies a la implantació d’un model de ciutat acuradament dissenyat des de finals del segle passat, en el qual ha sigut clau la convergència d’esforços i voluntats entre les diferents administracions públiques. La seva aposta és senzilla i coneguda: la cultura, el turisme i la tecnologia.

Però, sobretot, ha aconseguit projectar una imatge impecable cap a l’exterior. S’agrada a si mateixa. Ha florit en el seu si un sentiment d’orgull col·lectiu que abans no existia però que ara és un factor determinant del seu atractiu, un valor immaterial que dispara la seva capacitat de transmetre emocions positives, de contagiar entusiasme. En definitiva, és l’agent invisible que fa que la ciutat s’erigeixi com un exponent clar del que l’arquitecte malagueny Salvador Moreno Peralta ha encunyat en les sessions preparatives a Màlaga del Fòrum Econòmic i Social del Mediterrani com a «la indústria del viure».

Hi ha consens a la ciutat a l’hora d’atribuir especialment aquesta evolució, la de Màlaga com a exemple d’èxit urbà, a l’alcalde de la ciutat, Francisco de la Torre, que fa un mes va complir 25 anys al capdavant de l’Ajuntament. És una figura que transcendeix ideologies: ell va a la seva, el seu projecte vital és Màlaga. I per això se l’elogia constantment i de passada s’alimenta el tòpic d’alcalde 24/7, incansable, imparable, incombustible i feliç. Però és una arma de doble tall. A més de l’èxit, se li imputa la responsabilitat en qualsevol problema que sorgeixi. És una cosa consubstancial al fet de ser alcalde.

Obstacles a superar

Màlaga, que va veure en el seu model una gran finestra d’oportunitat, es troba ara diversos obstacles que poden frenar el seu progrés i que a més són pastura d’un creixent descontentament ciutadà. En primer lloc, necessita planificar per on créixer, és a dir, com expandir-se, fer el salt cap a l’àrea metropolitana, com pol·linitzar el seu entorn amb el seu model . En segon lloc, ha de desbloquejar l’alarmant falta d’habitatge i el seu esbojarrat encariment en una ciutat on curiosament la renda per càpita és de les més baixes del país. I, en tercer lloc, la necessitat d’una mobilitat interurbana eficient que li permeti créixer.

És una carrera contrarellotge davant aquest malestar ciutadà que està pujant de to fonamentalment per la proliferació de pisos turístics i pels forassenyats preus de l’habitatge, que obliguen molts malaguenys a sortir fora de la seva ciutat. De com es plantegin les solucions a aquest trípode d’incògnites dependrà el desenvolupament i la qualitat de vida de la capital malaguenya, i fins i tot aquest orgullós sentit de pertinença que fa que els malaguenys vegin sobretot la part bona de les coses.