El fenomen Grey allibera o esclavitza?

Al meu entendre no ens hem d'escandalitzar tant. La crítica central que se li ha fet, per part sobretot del col·lectiu feminista més radical, és que les 50 ombres defensen un model de relació basat en la submissió femenina i que denigra la dona. Se'm queden els ulls com plats perquè ni el llibre ni la pel·lícula no transmeten cap missatge que no ens hagi arribat abans centenars, milers, milions de vegades. És una novel·leta romàntica de les de tota la vida. Amb més càrrega sexual, sí. Però una novel·leta romàntica de les de tota la vida, amb final feliç. El missatge és el de sempre: príncep blau salva noia desvalguda. Que no és un bon missatge, evidentment. Però com és que ara ens escandalitzem? És la Pretty Woman del segle XXI. I el mateix de les pel·lícules de Disney de quan érem petits. Només que aquest príncep en lloc de portar un cavall i una espasa porta manilles, fustes i antifaços. El llibre és un best-seller de manual i la pel·lícula, una superproducció de Hollywood: demanar-los qualitat literària o moral em sembla una mica ingenu.

Evidentment no defenso el mite del príncep blau de cap de les maneres. Però és que a part que el missatge no em sorprèn, hi ha una cosa a la qual fa temps que dono voltes. Sabem que és un missatge erroni, sí. Però no podem fer veure que (com a mínim en una època de la vida) ens agrada molt i ens estira. I em pregunto per què. No sé si aquestes històries formen part de la nostra cultura i és per això que hem interioritzat el mite o si és al revés: potser això de jugar a salvadors i salvades és un fenomen adaptatiu que portem als gens, perquè en algun moment el necessitem per alguna cosa i per això l'hem traslladat a la cultura. Honestament, ho desconec. El que sí que sé és que gairebé tots en algun moment de la vida ens ho creiem, i les dones busquem prínceps i els homes busquen noietes desvalgudes, i que hem de treballar per deixar-nos-ho de creure perquè des d'aquí no es pot viure bé. Però també sé que gairebé sempre passa: hi ha un moment que ens cau la bena dels ulls i llavors podem desmuntar el mite i aprenem a ser autònoms i independents i, al final, lliures: les dones deixem de buscar prínceps blaus i els homes deixen d'intentar salvar noies desvalgudes. (I si no ho sabem fer, estaria bé buscar ajudar per aconseguir-ho, perquè seríem més feliços). Però les històries de prínceps blaus ens segueixen connectant amb alguna cosa antiga. I per això aquest tipus d'històries triomfen.

Al voltant de Les 50 ombres d'en Grey s'ha parlat molt de llibertats. Les opinions s'han polaritzat entre els que diuen que la pel·lícula ha permès a moltes persones d'alliberar-se sexualment i els que diuen tot al contrari: que crea dones sotmeses i que això està molt ­lluny de la llibertat. Així doncs, el fenomen Grey, allibera o esclavitza? Depèn. No és lliure de cap manera la dona que busca un home que la sotmeti per salvar-la, perquè no sap viure i prefereix deixar-ho a mans d'una altra persona. És lliure, en canvi, la dona adulta, autònoma i independent que sap que es pot permetre aquesta fantasia, en el sexe i en els llibres, si li ve de gust. És lliure la dona que sap que a vegades li agrada ser sotmesa perquè la connecta amb una cosa primitiva, i ho disfruta, i punt. (I després baixa del llit i reprèn la seva vida de dona adulta i autònoma i independent). I igualment (perquè no ens oblidem que el mite del príncep blau fa malviure els homes amb la mateixa intensitat que les dones): no és lliure l'home que es pensa que necessita salvar noietes desvalgudes per donar-se sentit. És lliure l'home que sap que les dones es valen per elles soles i que el necessiten ben poc i que sap que la dona que té al costat és adulta i independent i autònoma. I és lliure l'home que, tot i saber tot això, també sap que a vegades li agrada jugar a dominar i a sotmetre, si li ve de gust, i s'ho permet sense sentir-se un monstre. (I després baixa del llit i sap que ja no necessita controlar més i que la seva dona té una vida, només seva). Les 50 ombres d'en Grey només es poden convertir en un problema i en un atac contra la dona si deixem d'entendre'l com el que és: una fantasia. A partir d'aquí, pot ser una fantasia més encertada o menys, i més plena de tòpics sexuals o menys, bona, dolenta, és igual: només és important que a qui li agradi i li vingui de gust la pugui disfrutar. (I a qui no li agradi o no li interessi, que no es preocupi que no es perd res d'extraordinari.)

Ho he repetit fins a l'infinit, però hi tornaré perquè penso que és important. Les persones som molt complexes i tenim desitjos profunds de tot tipus, desitjos a vegades gairebé arcaics. Som animals i, com a tals, també som agressius. I és millor jugar a dominacions al llit que anar fent cops de puny pel carrer. El sexe és un espai de joc on (sempre amb sentit comú i si tots dos membres de la parella hi estan d'acord) tot s'hi val. Jo ho veig com un miniteatre. Allà podem jugar a ser el que no som i a vegades voldríem ser. És el joc dels nens petits (vale que jo sóc un pirata i tu...?) traslladat al món dels adults. I aquí no ens hauríem de tallar ni un pèl, perquè jugar està molt bé. Perquè ens ho passem bé, primer de tot, però també, i això és important, perquè canalitza coses molt potents que, si no, surten per altres bandes. O sigui que deixem-nos de feminismes mal entesos, que a vegades sembla que tinguem ganes d'enfadar-nos. Que el sexe és un joc! Crec que pretendre eliminar tota la literatura que faci referència a prínceps blaus és impossible i segurament un error. El que hem de procurar és donar altres models i educar persones adultes i independents que puguin veure aquestes pel·lícules sense tenir cap dubte de que són una fantasia, un joc, i que es puguin permetre jugar tan com vulguin. Bon cap de setmana, que jugueu molt, i relax&love.