Tot d'una tot gira només al voltant d'una cosa: el sexe. Les ganes es transformen en una cosa tan omnipresent que s'aprofita qualsevol oportunitat que es doni: apareixen tot el temps fantasies sexuals, es perd la concentració a la feina, es diu a línies calentes que repercuteixen tremendament en el compte o es canvia de manera constant de parella al llit. Però, malgrat tota aquesta "hiperactivitat sexual", l'individu se sent insatisfet, com si estigués buit per dins, i aquest buit el fa patir. Sol dir-se en aquests casos que la persona és nimfòmana.

"De moment no hi ha un diagnòstic oficial per a aquest tipus d'hipersexualitat, però hi ha criteris que descriuen aquest comportament pràcticament d'addicte al sexe", explica el psicòleg especialitzat Christoph Ahlers, de Berlín.

Michale Fassbender va interpretar un adicte sexual a «Shame».

En realitat els experts no tenen una definició molt precisa per establir quan el sexe passa a ser una addicció. "Es reconeix quan la persona té una necessitat que passa a ser una mena d'obsessió que li genera turment", explica Jannis Engel, també psicòleg. Engel explica que aquest patiment pot manifestar-se com la sensació de buit i com un sentiment de vergonya i menyspreu cap a un mateix.

La dependència es dóna quan una persona perd el control sobre el seu desig sexual i no pot fer res per aturar-lo, malgrat les conseqüències negatives que pugui tenir. L'afectat sol descuidar la feina, la parella, la família i els amics. El nimfòman pot arribar a posar en risc tot: la feina i els seus vincles, i això pot fer-lo caure en un aïllament total.

El que passa és que l'afectat contraresta la sensació de buit que sent o la manca de perspectiva amb el les coses positiu que li aporta l'activitat sexual, que malgrat tot pot arribar a transformar-se en una addicció com l'alcohol. En tenir sexe, es disparen processos en l'organisme que tapen qüestions negatives, almenys per uns moments.

Però aquest efecte no és de llarga durada i, a més, en algun moment el sexe deixa de complir aquesta funció de "solució de problemes", amb la qual cosa la persona busca cada vegada més i més, però acaba sentint-se frustrada tot i augmentar "la dosi". I és que el problema de base no desapareix.

Si es renuncia a les relacions sexuals, es donen símptomes d'abstinència com nervis, depressió i agressivitat. Deixar de tenir sexe no soluciona el tema.

En general els afectats no busquen ajuda professional fins que no estan molt malament i no suporten el patiment que els provoca aquesta necessitat.

I la veritat és que "no hi ha una teràpia estàndard", tal com explica Engel. Els tractaments varien de cas en cas, perquè s'ha d'estudiar quins són els problemes subjacents que intenten sepultar amb l'activitat sexual. Potser l'afectat tingui seriosos problemes d'autoestima o que no tingui feina i estigui sumit en una depressió.

Les teràpies apunten, en primer lloc, al fet que l'individu pugui reprendre el control sobre les seves necessitats sexuals. Si una de les causes és que no pot entaular una relació de parella perquè sempre posa distància cap a altres a albirar una relació estable, es poden fer entrenaments específics.

L'important és saber que, a diferència de les teràpies aplicades a altres addiccions com l'alcohol o les drogues, l'objectiu del tractament contra la hipersexulidad no és que l'afectat aconsegueixi una abstinència, sinó que recuperi un camí intermedi equilibrat.