«Vull estimar-te sense absorbir-te, apreciar-te sense jutjar-te, unir-me a tu sense esclavitzar-te, convidar-te sense exigir-te, deixar-te sense sentir-me culpable, criticar-te sense ferir-te, i ajudar- te sense menysprear-te. Si puc obtenir de tu el mateix tracte, podrem coneixe´ns veritablement i enriquir-nos mútuament». Són paraules de la terapeuta nord americana Virginia Satir recollides en el seu llibre ´En contacte íntim´ (1976). Qui no voldria una relació de parella així?

I si les metes estan clares, per què tantes vegades acabem embolicats en històries d´amor (o suposat amor) que ens fan patir? Els contes de prínceps i princeses, la idea del «van viure feliços i van menjar anissos» han fet molt de mal: «ens diuen que la relació de parelle sempre acaba bé, que la noia troba el seu príncep, l´home perfecte amb qui és feliç la resta de la seva vida. El problema és que la realitat no acostuma a ser així», explica la psicòloga i experta en dependència emocional Silvia Congost. «Què passa si no és tot tan bonic? Si som infeliços al costat d´aquest suposat príncep o princesa? En creure en aquestes històries perfectes no tenim ni idea d´on posar els límits o en quin moment i com marxar sense mirar enrere», afegeix.

Si fa mal, no és amor

Ens han explicat moltes mentides sobre l´amor: «qui t'estima et farà plorar», «amor és donar-ho tot sense rebre res a canvi», «cal lluitar perquè les relacions funcionin» -recull Congost al seu llibre ´Si fa mal, no és amor´ (2017)- però la veritat és que «una lluita és un espai en què hi ha ferits i una relació basada en l´amor no té res a veure amb això. La relació que funciona és la que és fàcil, la que flueix, amb qui funciona la part sexual, amb qui tenim una total complicitat i qui serà aquí per al que necessitem i mai intentarà ferir-nos, sinó tot el contrari. Això no vol dir que no hi hagi conflicte, però són problemes que es poden resoldre des de la comunicació i ens permeten seguir sent nosaltres mateixos».

Si no hi ha amor, si la realització personal es veu obstaculitzada o si hi ha un maltractament físic o psicològic, la relació hauria de tallar-se. Quedar-se és símptoma de «dependència emocional, d´un «enganxament tòxic» a una altra persona. Aquesta addicció s´assembla a la que produeix l´alcohol, el tabac o altres drogues, amb la seva respectiva necessitat de consum, síndrome d´abstinència i, també, tractament. Un abordatge terapèutic que, en la majoria dels casos, passa per enfortir l´autoestima.

Copy: Relaciones de pareja

Infogram

Enfortir l´autoestima

«No tothom que té baixa autoestima ha d´acabar en una relació tòxica, però sí que tot aquell que està atrapat en una història que no funciona té l´autoestima baixa. I és aquest tret el que genera la por de no trobar una altra persona que vulgui estar amb nosaltres, que ens triï i amb qui formar aquesta família ideal que s´espera i per a la qual ens han educat», diu Congost. «En poques sessions se l´ajuda a entendre que no necessita aquesta persona i que la seva vida serà molt millor allunyant-se´n».

A tots ens agradaria ser els prínceps i princeses del conte i creure en un amor que duri tota la vida. Aquest amor pot donar-se, és clar, però quan s´inicia una relació amb una persona no es garanteix que sigui així. Prometre «fins que la mort ens separi» és passar per alt que l´ésser humà està en constant canvi i evolució, recorda l´experta: «pot arribar un punt en què els membres d´una parella hagin crescut a diferent velocitat i en diferent direcció i ningú ha d´entendre aquesta promesa com una presó de la qual no ha de sortir».

«I si canvia?» Aquesta és potser una de les preguntes més recurrents que es fan les persones que viuen una relació de dependència emocional. A la qual cosa l´experta argumenta: «el que cal fer-los entendre és que si necessites que la teva parella canviï per estar al seu costat és que ja no t´agrada com és. Llavors, per què tries seguir amb aquesta persona? És la persona equivocada».