El desig de comptar amb espais de vida i cures que no impliquin la família al final de la vida és una tendència en augment en tots els grups d'edat, segons conclou l'estudi Quins espais de vida i cures preferim per afrontar la dependència?, de la investigadora del Departament de Sociologia de la Uned Celia Fernández.
El treball, recollit en l'Observatori Social de La Caixa, es basa en una anàlisi de les dades publicades en el CIS el 2014 Cures a dependents i que apunten que romandre a casa amb un cuidador extern era la primera opció (36%), seguida de viure amb familiars (33%) i de les residències o centres (31%).
No obstant això, per a les persones de 50 a 74 anys la solució menys desitjada era viure amb algun familiar, estant més valorades en aquest grup d'edat les residències de gent gran, especialment per als homes (37%).
La investigadora de la Uned ha atribuït la preferència a l'alça de cures que no impliquin la família a una confluència de dos factors: la incorporació de la dona al món laboral i la consciència de la càrrega que suposen aquest tipus de cures, així com el procés d'individual sociològic que tendeix a «prevaldre l'autonomia i la independència».
En l'estudi, Fernández observa que moltes de les persones del citat grup d'edat estan ajudant membres de la seva xarxa social en un sentit pràctic, financer o emocional, i els «permet conèixer de primera mà els costos personals de la cura» i tenen més probabilitats d'inclinar-se per espais de vida i cures que no comprometin els seus projectes de vida ni els deseus familiars.
La imatge estereotipada de les residències com a llocs per a persones desprotegides i abandonades, que no tenen família o amb familiars que han renunciat a ocupar-se d'elles s'ha atenuat en aquests sectors de la societat, donant pas a una visió més positiva, assegura l'estudi.
Tot i així, la investigadora observa que les opcions reals de l'actual model de cura a Espanya fan que l'entorn preferit per viure en termes ideals no sempre es consideri el millor en la pràctica, constatant un «desajustament» entre les preferències ideals i la realitat.
A pesar que els habitatges propis amb ajuda externa són la solució en principi més desitjada, la major part de les persones que escollirien aquesta opció (58%) consideren que residir amb familiars és la solució que millor resoldria les seves necessitats de cura actualment, tenint en compte el seu entorn real. D'entre elles, un 51% considera que, en realitat, l'entorn que resoldria millor les seves necessitats seria la família.
Fernández argumenta que aquest desajustament es deu a una»falta d'alternatives reals» tant a nivell públic com privat, conformant-se la família com l'opció més probable i realista.
«Aquest desajustament reflecteix una percepció de falta d'alternatives reals a la família», argumenta l'autora de l'estudi, que observa que la llei de dependència va néixer per crear aquestes alternatives, però per falta de recursos ha acabat finalment per reforçar el paper del cuidador a casa.
La majoria d'ajudes a la dependència acaben amb la dotació d'ajudes econòmiques i desgravament d'impostos per cura de persones, afirma.
Les persones davant una bona situació de salut prefereixen, en la seva majoria, viure a casa seva, mentre que en el cas de tenir una mala salut, aposten per estar a casa de la seva família.
El treball té en compte la nova pregunta que va introduir el CIS en la seva enquesta de 2014, respecte a la del 2009, en requerir els enquestats per la seva preferència sobre viure a casa amb ajuda externa.
Fernández posa de manifest la necessitat de tenir en compte els desitjos i les preferències de la població, convençuda que viure en un entorn que no respongui les necessitats percebudes per la persona pot significar solitud, aïllament i deterioració de la salut.
