El vicepresident i portaveu de l'Associació Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS), Carles Alastuey, reivindica que parlar del suïcidi està «estigmatitzat», però que fer-ho «de manera educativa i no morbosa» és «preventiu i curatiu».

En una jornada per sensibilitzar i conscienciar sobre la prevenció de les conductes suïcides a l'hospital de Sant Pau de Barcelona i en què s'ha alertat que la depressió major incrementa vint vegades el risc, Alastuey va lamentar que tot i que es tracta de «la primera causa de mort no natural a l'estat espanyol i a Catalunya», perquè cada dia se'n produeixen una desena a Espanya, no hi ha «ni una campanya d'atenció específica d'aquest problema».

Per aquest motiu l'entitat reclama que es treballi per posar en marxa un pla nacional de prevenció de conductes suïcides i que les administracions dediquin recursos per a l'atenció dels supervivents.

A Catalunya, 500 persones moren a l'any per suïcidi, 70 d'elles menors de 25 anys, segons Alastuey, que alerta que dos de cada tres persones patiran al llarg de la seva vida algun procés depressiu. Malgrat aquestes xifres «incomprensiblement seguim sense un pla nacional que faci front a aquest drama de salut i social», va exposar Alastuey, que va incidir en la necessitat d'«un programa de formació als professionals de la salut i a tots aquells que acompanyin persones amb risc de suïcidi o els seus familiars, com el col·lectiu dels policies».

L'entitat, que també treballa a Girona des de l'Espai Mémora al costat de l'hospital Josep Trueta, assegura que ha ofert atenció a 1.700 supervivents des de la seva creació. «Quan parlem de supervivents parlem de persones que han perdut algú a causa d'algun suïcidi», explica Alastuey, que assenyala que cada dia moren una mitjana de deu persones per suïcidi a l'estat espanyol, cosa que segons els criteris de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) significa que cada dia hi ha 60 nous «supervivents». Aquests supervivents sumen cada any 18.000 persones a l'estat espanyol i són «un col·lectiu encara més invisibilitzat que els dels mateixos suïcides».

Alastuey defensa que cal «parlar obertament» del suïcidi tot i que costi, «com abans costava parlar de la sida o molt abans del càncer», perquè «és un factor importantíssim també de caràcter preventiu».

Reconeix que al voltant del suïcidi hi ha «una profundíssima mitologia de mitges veritats que aconsella no parlar-ne per l'efecte dominó o la famosa bola de neu en la qual els mitjans s'han situat». Ara bé, no se n'ha de parlar de qualsevol manera, sinó «d'una forma pedagògica, donant recursos d'atenció i evitant informació morbosa».

«Una epidèmia mundial»

«L'OMS diu que la mort pel suïcidi és una epidèmia de caràcter mundial i exigeix a tots els estats que despleguin polítiques de prevenció», explica Alastuey. Per això l'entitat dirigeix diverses demandes a les administracions. Volen un pla nacional «que reuneixi tots els recursos, accions i polítiques que han d'ajudar primer de tot a normalitzar la informació arran de la conducta suïcida».

Aquest pla hauria d'incorporar un observatori de control estadístic perquè «quan una persona se suïcida normalment ha tingut vàries temptatives prèvies, i per tant una temptativa és un factor de risc elevadíssim que en aquests moments ni tan sols es comptabilitza».

També demanen un pla de formació als col·lectius que treballen per la prevenció amb una dotació econòmica i una campanya específica de la mateixa manera que hi ha campanyes de prevenció dels accidents de trànsit.

Alastuey diu que parlar del suïcidi «està estigmatitzat» però cal parlar-ne per ajudar a «comprendre primer les persones que tenen aquesta conducta i que no són perillosos, covards, valents, malalts, que són persones que travessen una crisi vital que els pertorba profundament i els fa pensar que l'únic recurs que tenen és la mort quan en realitat poden trobar ajuda, poden tenir recursos».

Assegura que si això es produís contribuiria a evitar «més de 3.000» morts anuals en el cas de l'estat espanyol.