«En les intervencions de pròstata, existeix molt de consens a l'hora de cuidar la salut sexual del pacient. Quan a una dona se li practica una histerectomia -una extirpació de l'úter-, ningú pregunta si pot afectar la qualitat de les relacions sexuals ni quin impacte tindrà que la vagina quedi eventualment més curta. És un exemple de discriminació de gènere i la mirada és el que permet corregir aquestes desigualtats», explica la doctora Elena Carreras, presidenta del Consell Assessor de polítiques de gènere en salut, impulsat pel Departament. L'objectiu del grup, que uneix expertes de diversos àmbits, és actualitzar la pràctica clínica i el sistema sanitari amb perspectiva de gènere.

La doctora Carreras, cap del Servei d'Obstetrícia i Ginecologia de l'hospital Vall d'Hebron, es mostra convençuda que la mirada de gènere serà una revolució en salut: «Ha de ser-ho. I ara és el moment!». «La ciència té biaixos de gènere, i tant, i el que està bé és descobrir-los per aplicar els mètodes que permetran eliminar-los», apunta sobre la filosofia del consell assessor que presideix, constituït al maig.

«Aquesta idea enllaça amb la visió de gènere en recerca. No es tracta tant del fet que els investigadors siguin homes i dones de forma paritària, sinó d'on es destinen els diners i què s'investiga. Per exemple, es podria investigar més en cefalees, que afecten més les dones que els homes», diu.

Fins ara, en polítiques en salut, la valoració econòmica ha anat per davant; el següent pas ha de ser incorporar la visió de gènere, diu la doctora Carreras.«Els beneficis que aporta la perspectiva de gènere són tan grans i afecten tant a tothom que tornar a les velles pràctiques es fa complicat, afortunadament», afirma, per deixar clar: «Hi ha un tòpic que cal trencar. Aplicar polítiques de gènere en salut no és només afavorir la salut de les dones, sinó la de tothom».

Carreras destaca que les desigualtats de gènere en salut impacten en els pacients. «És possible que, davant d'una pressió al pit, en un home es pensi més en una malaltia cardíaca i en una dona, en ansietat. Aquest és un biaix que s'ha de corregir. Evidentment per als pacients, però també per als professionals», afirma.

Precisament fa pocs mesos es va presentar un estudi liderat per Vall d'Hebron que concloïa que la taxa de mortalitat en les dones amb infart és del 18% i en els homes, del 9%; una diferència que s'atribueix sobretot al fet que les dones tarden més a anar a l'hospital i aguanten més uns símptomes, que, moltes vegades, es confonen amb altres causes i es minimitzen.

La depressió és una altra malaltia que carrega diferències de gènere: «És més fàcil arribar al diagnòstic de la depressió en una dona i començar abans el tractament, mentre que en els homes es tarda més a diagnosticar i això té inconvenients per als pacients».

Malalties invisibilitzades

L'endometriosi és segurament l'exemple més clar de les malalties que només afecten les dones i que durant molts anys s'han invisibilitzat. «Hem trencat un gran tòpic, que és que la regla fa mal. La regla pot molestar, sobretot el primer dia, quan es produeix una gran alliberació de prostaglandina, però no és normal que sigui molt dolorosa. Afortunadament ja ho estem considerant una malaltia i no un caprici de la dona», subratlla la doctora Carreras, que també presideix la Societat Catalana d'Obstetrícia i Ginecologia.

També parla d'una altra malaltia de l'àmbit ginecològic que encara s'ha de rescatar del silenci. És el vaginisme, una contractura de la musculatura al voltant de la vagina que dificulta o impossibilita les relacions sexuals amb penetració, o fins i tot la introducció d'un tampó.

«Durant molt de temps hi hem donat un tractament psicològic: si pateixes vaginisme, segur que tens un trauma. Aquest no és l'enfocament. Li hem de treure la càrrega de culpabilitat», diu. «Hem posat nom i cara a l'endometriosi, ara toca fer-ho amb el vaginisme. Trobarem que és més freqüent del que ens pensem. Saber-ne la incidència real seria una bona manera de començar», afirma.

Com ha pogut condicionar que durant dècades la majoria de ginecòlegs hagin estat homes en el tractament de malalties o processos específics de les dones? «En general, amb una tendència excessiva a la medicalització en processos en què potser no era tan necessària. La menopausa n'és un exemple clar», assenyala Carreras. «Quan van sortir les teràpies hormonals substitutives, el tractament de la menopausa va ser escandalosament inadequat perquè semblava que perseguíssim l'eterna joventut. Per suposat que s'han de tractar els fogots quan són invalidants, però un fogot de tant en tant, s'ha de tractar? Hem d'avançar en la despatologització de la menopausa», raona.

La doctora Carreras també parla dels parts: «En obstetrícia, ara es parla de violència obstètrica. És un terme que a mi em costa bastant d'acceptar, però puc entendre que s'ha medicalitzat molt el part amb un punt de poc respecte al que la dona desitja». «Fa un segle l'objectiu era que la mare no es morís en el part i, després, va passar a ser-ho que la criatura nasqués esplèndidament bé de salut. Ara ens toca cuidar la part emocional sense sotmetre la gestació a cap risc», assenyala.