Si considera les vacances una pèrdua de temps, si ha fet de casa seva la segona oficina, si treballa un nombre excessiu d'hores, es mostra permanentment irritat i estressat o viu enganxat al mòbil i al portàtil, vostè forma part d'aquest aproximadament vuit per cent d'espanyols addictes a la feina.

Si a més no troba satisfacció en res que no sigui la feina -família, amics, aficions...-, si ha abandonat o perdut les relacions socials, si psicològicament i afectivament viu enganxat a la feina i a això s'hi uneixen altres addiccions -tabac, alcohol, sexe i drogues-, vostè es troba en una fase molt avançada d'un trastorn psicològic que necessita urgent tractament.

«Ara per ara, l'addicció a la feina és la més acceptada en la nostra societat, la més políticament correcta», assegura Iñaki Piñuel, psicòleg del treball i professor titular d'Economia i Direcció d'Empreses a la Facultat de Ciències Empresarials de la Universitat d'Alcalá.

Investigador del problema i autor del llibre La dimisión interior, on aprofundeix en les seves causes i conseqüències, Piñuel insisteix en el «marge de tolerància enorme» que hi ha sobre aquesta perillosa dependència que «destrueix interiorment i exteriorment» els que la pateixen.

Els atrapats són, sobretot, alts executius de la banca, les finances i la consultoria, a més de metges, periodistes i altres professionals l'activitat dels quals està poc reglada. «Trobem la majoria dels casos -continua Piñuel- en aquelles professions que permeten brillar, ser aplaudit, tenir una notorietat social, sobresortir per sobre dels altres. Això permet al que la pateix compensar el seu profund dèficit d'autoestima». Encara que ni a Espanya ni a la resta d'Europa hi ha estudis fiables sobre aquest problema de salut laboral, Piñuel no troba desgavellat extrapolar al nostre entorn el 8% d'afectats que dicten les investigacions realitzades als Estats Units.

Més homes que dones

Elena Tomás, psicòloga laboral i professora de Psicologia del Treball a la Universitat Rey Juan Carlos, assegura que hi ha més homes que dones enganxats, que és més freqüent en professionals d'entre els 35 i els 55 anys i també més a l'empresa privada que a la pública o a l'administració. «Conec funcionaris perfeccionistes -assegura- que només viuen per treballar». «Tradicionalment era un problema d'homes, però estem veient -explica Piñuel- que cada vegada més les dones ens imiten en el pitjor».

«Són persones -comenta la psicòloga- que quan arriben a casa no els agrada el que troben. Tampoc els omple la seva relació de parella, ni els importa l'educació dels fills ni se n'ocupen. No saben gaudir de la família i els amics, de la vida en general. O simplement estan sols i no saben conviure i treure partit de la soledat».

Per Iñaki Piñuel són les mateixes empreses les que a Espanya «fomenten l'addicció a la feina». A diferència de la resta d'Europa, «aquí està plenament assumit que una persona com més hores passi a l'oficina més involucrat està en l'empresa, més compromís o, fins i tot, adhesió sent pel projecte empresarial. Es pensa que és millor treballador». Una idea, destaca, «equivocada» i contrària a la filosofia empresarial d'altres països del nostre entorn, on es tendeix a pensar que una persona que perllonga la seva jornada laboral més enllà del que està establert «no és capaç de treure el seu treball endavant en el temps assignat i, per tant, és ineficaç en el seu acompliment».

Són el que Piñuel diu «treballadors de cos present», aquells que «estan esperant que se'n vagi el cap o els altres companys. No volen anar-se'n els primers perquè és lleig, és políticament incorrecte. A Espanya tenim una assignatura pendent referent a això». A les empreses, afegeix el psicòleg, «no els preocupa el problema. No ho fomenten -diu- en el sentit que vulguin tenir addictes al treball, però hi ha notoris casos d'empresaris que prediquen mantenir la gent en el límit dels seus esforços». Són, segons la seva terminologia, empreses i empresaris «tòxics».

Eficiència davant de presència

Ignacio Buqueras, president de la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols, parla de la necessitat de «canviar la cultura de la presència per una altra de l'eficiència, de l'excel·lència. Els espanyols -diu- ens vantem de treballar 10 i 11 hores al dia. I no per dedicar més temps ho fem millor. Som els que més treballem però dels menys productius».

Tant Iñaki Piñuel com Elena Tomás coincideixen, però, a destacar que treballar moltes hores no és sinònim d'addicció al treball. «L'addicte és el que no sap tallar, el que quan arriba un cap de setmana no sap què fer, el que ni dorm pensant en el que li espera l'endemà al seu despatx», diu Piñuel. «Pot ser un pas previ, però sí existeixen una sèrie de mancances», aclareix Tomàs.

Per a aquesta psicòloga i professora universitària l'addicció al treball amaga un altre tipus de trastorns psicològics, «indica que la persona té algun problema més». «Molts enganxats utilitzen el treball -afegeix Piñuel- per eludir, per no mirar, per no afrontar determinats problemes psicològics». «Si tinc un problema a fora, a casa, amb els fills, amb la meva parella, d'habilitats socials, si no sé relacionar-me, què millor que ficar-me fins al fons en una feinaque em dona l'oportunitat i el pretext per no afrontar-lo», relata Piñuel.

Identificar la causa

D'aquí la importància d'identificar la causa de l'addicció abans d'iniciar qualsevol tractament psicològic o psiquiàtric. «Sortir-ne no és fàcil. S'ha de voler, i sempre, posar-se en mans d'un professional», comenta Tomás. «Tot conspira -afegeix el seu col·lega- perquè un addicte a la feina no sigui identificat com una persona que té un problema. El primer que no vol anar a teràpia és l'afectat, el mateix addicte».

L'estat final d'un addicte «és d'absoluta destrucció», conclou Piñuel, que considera aquesta «droga» un problema de salut laboral. I com a tal, insisteix, cal afrontar-lo. «Jo establiria, per exemple, una ITV periòdica per a directius», conclou.