La infinitat d'«i si» i no tenir una explicació lògica de per què aquella persona va decidir acabar amb la seva vida fan que el turment sigui immens. Perdre algú per suïcidi és de les situacions més fortes a l'hora de fer front a una mort. Segons Cecília Borràs, presidenta de Després del suïcidi - Associació de supervivents, «et pot donar una culpabilitat difícil de gestionar perquè penses constantment quina influència has pogut tenir en la seva decisió». Per això, és molt important parlar-ne.
Cada dimarts de l'última setmana del mes s'organitza una sessió a l'Espai de Suport de Mémora a Girona per abordar el dol i, sobretot, sentir-se acompanyat quan ja no trobes sentit a res. Els grups de suport i els tallers adreçats a persones en procés de dol -també perinatal- que s'organitzen a l'Espai són fonamentals per seguir endavant.
El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Catalunya. Les últimes dades són de l'any 2018, quan van registrar-se un total de 522 morts per suïcidi. La xifra duplica el nombre de morts per accidents de trànsit produïdes durant el mateix període. «Ningú n'és conscient, només quan malauradament t'hi trobes i representa un trencament brutal en la teva vida. Mai penses que pot passar-te a tu perquè és una mort marginal que tenim classificada a l'últim calaix. Se't trenca qualsevol lògica de la raó», explica Borràs. Segurament, el pitjor d'una mort per suïcidi és que «la persona tenia un patiment emocional tan gran que no podia continuar amb la seva vida. No hi ha una única causa que expliqui el perquè o l'última cosa que ha pogut precipitar la decisió. Normalment són coses normals que depenen de la percepció que té aquella persona sobre el problema o la situació que està vivint. Ho veu com a indefinit perquè no troba solució, la qual cosa es fa insuportable», comenta.
Quan ets el supervivent «hi ha sentiments molt contradictoris: t'enfades, però et sents culpable de sentir-te enfadat amb una persona que ha mort per suïcidi perquè estava patint». El més probable és que entris «en un bucle de tenir culpabilitat, ira i enfadament cap a aquella persona pel que ens ha fet» i comencis a pensar milers d'«i si»: «I si hagués estat més atent/a, i si l'hagués trucat, i si li hagués dit de venir a sopar... per què no vaig adonar-me que la vida no tenia sentit per ell/a? Són petites coses que adquireixen un pes molt significatiu en el nostre dol. Busquem quina influència hem tingut en la seva decisió i això és el pitjor. És la diferència que marca el dol d'una mort per suïcidi de la resta. Sol ser complex en el sentit de les emocions i més llarg que altres processos de dol».
Tenint en compte que «fins al 1983, l'església no va permetre l'enterrament de les persones que s'havien suïcidat al cementiri i havien de ser enterrats extramurs», s'ha creat un «estigma marcat per una desgràcia que no té una explicació lògica». «Quan és un accident de trànsit un jutge establirà la causa: s'ha saltat un stop, hi ha hagut una errada mecànica o humana... En la mort per suïcidi mai sabrem el perquè, se'ns quedarà sempre obert i tot el que no tingui una explicació clara és com obscur socialment. La gent fa hipòtesis i les seves explicacions no ajuden als afectats».
Acompanyament en el dol
A l'Espai de Suport de Mémora a Girona es vol deixar clar «que no estan sols». «És molt important estar acompanyat. Quan sents tan dolor és important compartir-lo amb gent que ha viscut una experiència similar i pugui dir-te que és normal. Tranquil·litza i et fa veure que al davant t'espera un llarg camí i nosaltres estarem al costat. Donem l'esperança que te'n pots sortir», assegura la psicòloga. Per a Borràs, «hi ha un moment del dol que sembla que la vida s'hagi aturat i no pugui continuar. És una sensació pertorbadora, ja que per a molta gent és la primera mort que pateixen i això fa que sigui més complicat.
El dolor és tan gran que no se sap gestionar. Tothom es pregunta: «això és molt llarg?». Dura el que necessitis. Estem acostumats que tot tingui una duració i com més curt millor, però hi ha d'haver un treball de compartir, parlar i que persones que hagin passat per una situació similar puguin ajudar-te i puguis sentir-te identificat amb el que diuen». És per això que «procurem compartir en un espai de confiança». «Al teu entorn proper no sempre dius el que penses per la por de fer mal. Com que a l'Espai de Suport tothom està en la mateixa situació, et podem comprendre. És important obrir el camí per construir una narrativa, després de sentir-te abandonat. Parlar és el que ens ajuda a cicatritzar aquesta ferida que tindrem allà sempre».
«És una mort que trenca un vincle amb la persona. Hi ha la imatge que en la mort per suïcidi sempre hi haurà la nota que ens ho explicarà tot, encara que això només passa en un 15% dels casos. No entens res d'aquella persona i la sents com una persona estranya. Necessites reconstruir la teva vida a partir d'aquest moment, sabent que no tindràs totes les respostes. El principal pas és desmentir aquestes creences falses, com són dir que ha estat un covard per no saber afrontar els problemes o que ha estat molt valent. Mai es pot qualificar una persona que ha mort per suïcidi amb un adjectiu perquè són persones que pateixen, per tant no són covardes ni tampoc valentes perquè mai es pot posar una qualitat positiva a un fet tan dolorós. A més, no tothom té una malaltia mental. És multifactorial. Quan t'escoltes o sents algú altre que està en la mateixa situació, t'adones de totes les coses que no sabies que eren possibles d'aconseguir. És d'igual a igual. El grup de dol et fa veure moltes coses».
En aquest sentit, Borràs manifesta que «el treball que s'està fent a Girona és molt important. S'ha de conscienciar que el dol no es passa a casa com abans. Evidentment és un temps d'intimitat, però si pots parlar-ho en la intimitat, confiança i respecte amb altres persones podràs avançar molt més. El risc d'entrar en depressió arran d'un dol que no ha estat ben gestionat és molt alt. La mateixa OMS recomana els grups de dol en els supervivents d'un suïcidi».
