En el darrer moment es va abaixar la mascareta. No va ser per rebel·lia, sinó per instint de supervivència. Sentia que s'ofegava. «Em marejava i me la vaig baixar», recorda Aida Soto mentre calma al pit un dels seus bessons. Ningú li va dir que podia fer-ho, abaixar-se-la, però tampoc li van demanar que la pugés. Tot i la immensitat de la seva gesta: parir dos nens de gairebé tres quilos cadascun enmig d'una epidèmia mundial, Aida és una dona menuda. Abans de quedar-se embarassada pesava 49 quilos i amb els vòmits que la van martiritzar durant les primeres 20 setmanes de gestació es va quedar en 43. Tot just acabar de parir, es va pujar la mascareta ella mateixa.

Explica la seva experiència sense posar-se medalles, tot i merèixer-les. Comparteix detalls petits, però que li van quedar marcats, com que no els deixessin entrar a l'hospital la robeta que havien preparat per als petits. Gala i Artal van néixer el 21 de juliol del 2020, l'any en què es va aturar el món. Tan petitons i ja formen part d'una nova tribu urbana batejada com els «pandemial».

La primera vegada que Aida ?nascuda a Arcos de la Frontera fa 31 anys, a Catalunya des de fa una dècada? es va adonar de la gravetat de la crisi va ser a la primera ecografia de control un cop declarat l'estat d'alarma. «Trobar l'hospital buit amb les cadires precintades em va impactar moltíssim. Quan ho veus a la tele sembla que estigui lluny, però allà era», relata. Les rondes buides en tornar de l'hospital i els Mossos d'Esquadra aturant els vehicles i demanant justificants també la van ajudar a fer-se'n una idea. Al cotxe, tres ?cinc, en realitat, Gala i Artal viatjaven al seu ventre?, ja que en el més cru del primer confinament no podien deixar la seva filla gran amb ningú (la seva mare, a més, viu a Cadis). Ella pujava sola a l'hospital i el seu marit es quedava a baix, donant voltes amb la filla gran al cotxe.

Va començar a preocupar-se pel part el dia que, als vuit mesos d'embaràs, va acudir al CAP a posar-se la vacuna de la tos ferina. «La infermera no em va deixar ni seure. Jo, que soc de tenir la pressió baixa», assenyala. Aquí va pensar que si el protocol era tan estricte per a una vacuna, què no passaria al part. Va preguntar i li van respondre que no ho sabien. El protocol variava cada dia.

Va arribar la setmana 39 i el part. La primera barrera va ser que no van deixar entrar el seu marit amb ella. Quan finalment va entrar, vestit amb l'EPI, no el va reconèixer. «El vaig confondre amb un metge, tan tapat», recorda entre rialles.

A la Mireia la pandèmia la va enxampar sortint del primer trimestre de l'embaràs. En aquest moment dolç en què solen desaparèixer les molèsties de les primeres setmanes i la criatura es comença a sentir i el cos encara no pesa massa. «M'havia preparat mentalment per sentir-me sola, per no poder fer segons quines coses que feia abans de ser mare, però la covid ha estat un extra molt heavy», se sincera. A més, la Mireia, com tantes altres embarassades i mares recents, porta des de març fent un confinament molt estricte. «Teníem clar que volíem que els avis puguin veure la nena, i també que si els avis entraven a la bombolla no podia entrar ningú més, ja que ningú fa bombolles estrictes», apunta.

La Mireia es va passar 50 dies sense sortir de casa. «Ni a comprar el pa. Li vaig preguntar a la llevadora i em va dir que no ho fes». Només sortia per a les ecografies ?impossible fer-les de forma telemàtica, i per a l'única visita presencial amb la llevadora, la de la derivació a l'hospital, ja a l'agost, a pocs dies de parir. «El que vaig portar pitjor durant l'embaràs en confinament no va ser tant pensar que ens podria passar alguna cosa, sinó la desatenció. Una visita telefònica no pot substituir una visita presencial», critica.

Aquest sentiment d'abandó durant l'embaràs s'ha aguditzat després del part. Abans era només ella, però ara també és la seva criatura. «No pot ser que anul·lin visites a nadons tan petits, que els hagis de perseguir tant perquè els vegin, barallar-te amb el sistema informàtic...», reflexiona.